diumenge, 23 de juliol de 2017

La plaga







Any 2115, la humanitat es trobava en una situació molt crítica. Les grans ciutats en cinquanta anys havien quadruplicat la seva població, especialment les dels països més pobres, en aquestes grans urbs hi havia escassetat d’aliments i aigua, tampoc hi havia suficients serveis mèdics, i les grans multinacionals alimentàries no tenien cap interès en repartir aliments a baix preu o gratuïtament, tot i que d’haver-ho fet, haguessin continuat mantenint els seus grans beneficis. La gent sobrevivia de les deixalles que abocaven els països desenvolupats, peces de vaixells, material informàtic,etc que es reparava i revenia.

La falta d’aigua potable a causa de la sobre-població i la contaminació dels rius i reserves, de fet, la majoria de guerres ja no eren pel control dels recursos energètics com el gas o el petroli si no pel control dels pocs recursos hídrics que quedaven al planeta, eren guerres que realitzaven els països amb l’excusa d’exportar la democràcia, però en realitat darrere seu hi havia les multinacionals que controlaven l’aigua potable, Una de les solucions va ser construir dessaladores però això va acabar amb els pocs peixos de tres ulls que quedaven, que tot i tenir un gust repugnant i segons diversos estudis d’ONG’s provocar càncer, era pràcticament la única font d’alimentació als anomenats països subdesenvolupats. A Catalunya la contaminació de l’Ebre i la fuita de residus de les químiques de Constantí va causar que els Silurs arribessin a fer quatre metres i només el contacte amb un d’ells causava la mort immediata, de fet, els independentistes havien amenaçat més d’una vegada amb tirar-los sobre Madrid sinó deixaven fer el referèndum, però mai compliren la seva amenaça.

No quedaven pràcticament boscos i l’Amazones s’havia convertit en un desert a causa de la tala indiscriminada pel cultiu de soja que s’utilitzava com a biocombustible i perquè la meitat de la població del primer món s’havia fet vegana, l’altre només menjava carn de porc, causant un brutal problema ecològic a causa dels purins, Catalunya continuava sent un dels màxims exportadors de carn de porc. Però gràcies a la realitat virtual, els ciutadans del primer món podien realitzar un viatge per l’Amazones i diferents boscos i selves que ja no existien i observar de prop i sense perill, espècies extingides com el lleopard, el lleó, el tigre o l’elefant. També es podien realitzar caceres virtuals d’aquests animals. El rei espanyol Paquírrin II, era un gran aficionat a la caceres d’elefants virtuals, de petit havia matat el seu germà (que havia de ser el veritable successor a la corona) amb un cop de culata de l’escopeta, les autoritats van dir que havia sigut un episodi desafortunat, que el cop de culata havia sigut fortuït tot jugant i que el germà havia caigut amb tan mala sort que s’havia donat un fort cop el crani amb el canto de la taula del menjador, fet que li havia provocat un derrame cerebral.

Les tres grans potències i Espanya

Les grans potències mundials eren tres, els EUA, el gran Imperi Xinès i l’Imperi Soviètic. Els EUA gràcies a la lluita feminista, per primera vegada tenien una dona com a presidenta, la Hitlery Climton, filla de la que havia sigut dona del president Climton i candidata a la Casa Blanca, que al igual que la seva mare havia votat a favor de totes les intervencions militars a l’estranger. També la meitat de les multinacionals tenien com a presidenta una dona i els càrrecs eren paritaris, incloent-hi el lobby armamentístic i la indústria alimentària basada en el cultiu de transgènics. L’Imperi Xinès estava governat per Pol Pot I, dominava la majoria de països africans i com hem dit anteriorment, n’extreia mà d’obra i recursos naturals a baix preu. L’Imperi Soviètic estava governat per Putin II, després de guanyar les eleccions russes amb el Partit Nacional-Comunista, un partit refundat, d’ideologia nacional-bolxevic, per una banda havia estatalitzat algunes empreses multinacionals estrangeres assentades al país, i per l’altra realitzava un discurs nacionalista exacerbat i ja havia conquerit algunes repúbliques que considerava com a part de l’espai vital rus: Uzbekistan, Kazakhstan i Turkmenistan. A la majoria de països de l’est d’Europa governaven partits neonazis que havien tancat fronteres i fet fora o eliminat les minories ètniques, a Hongria el govern va declarar l'apedregament de gitanos com esport nacional, fins i tot els pares portaven els seus fills als estadis on es practicava aquest «esport» o els apuntaven als equips escolars que s’havien muntat per practicar-lo. A la frontera d’alguns d’aquests països s’havia col·locat una xarxa electrificada, un mur, o ambdós, com en el cas d'Hongria que havia col·locat primer la xara electrificada i un mur posterior amb soldats i voluntaris per si els immigrants aconseguien passar aquest.

Seguidor de Putin II preparat per entrar en combat

L’únic país on pràcticament tota l’economia seguia estan estatalitzada, era Corea del Nord. On el dictador Il Kim Sung practicava el canibalisme bullint nens en olles gegants quan realitzava grans orgies, almenys un cop al mes.

Pel que fa a Espanya, governava Fausticio Aznar i la monarquia continuava amb Paquírrin II i amb la famosa del cor, Lilín Esteban; el programa més vist era Sálvame, i des de feia més d’un segle, la revista més llegida continuava sent el Pronto i el diari més llegit el Marca La moda dels tetes y tetas es va estendre del País Valencià arreu de l’estat, així doncs, el jovent dedicava bona part del seu temps lliure a muscular-se o fer fitness als gimnasos que s’havien convertit en un dels negocis més lucratius del país i pilar de l’economia, juntament amb el turisme de borratxera. Catalunya després d’un temps on bona part de la població va deixar de reclamar la independència per cansament, ara la tornava a reclamar, a causa de les mesures del govern de Fausticio, entre elles una bandera d’Espanya gegant a cada capital de província i un 95% de classes en castellà; aquest 11 de setembre l’ANC tenia pensat fer la divuitena cadena humana. Catalunya però resistia estòicament els embats del nacionalisme espanyol, gràcies a la seva arma més mortífera, les tietes convergents, el problema és que també havien provocat un èxode massiu de població catalana i poc a poc Catalunya estava més controlada per les tietes, els carquinyolis i La riera.




Situació econòmica i desigualtats socials

Quedava molt poca indústria a l’Europa occidental, bona part es va traslladar als països de l’est i a la Xina, però en els últims anys s’havia traslladat d’aquests països cap al continent africà, ja que tant la mà d’obra com les condicions per establir-s'hi eren més econòmiques, ja que els obrers de l’est i la Xina s havien començat a demanar pujades salarials i millores de les condicions de treball i el govern xinès havia començat a vigilar que les fàbriques no emetessin masses gasos contaminants a l’atmosfera. El 85% de la població mundial, vivia en els països subdesenvolupats i el 15% en els anomenats països desenvolupats: EUA, Europa, Imperi Xinès i l’Imperi Soviètic, tot i que cal dir, que en els anomenats països desenvolupats hi havia també una gran desigualtat social amb una gran quantitat de pobres, els rics d’aquests països vivien en zones residencials aïllades amb vigilància privada les 24 hores. La classe treballadora d’aquests països sobrevivia en treballs temporals i/o de l’economia submergida, els més pobres vivien dels grans abocadors d’ escombraries que tiraven els rics i alguns del segrest de turistes o rics. Els homes més rics del món, unes 1500 persones, tenien el control del 99% de les empreses i pràcticament tots els pocs recursos que quedaven per explotar. Alguns d’ells vivien en els països subdesenvolupats al costat de les barraques, envoltats de murs elèctrics i agents de seguretat privada armats fins les dents. A vegades els rics, especialment als diumenges es dedicaven a llençar menjar i aigua als pobres, mentre animaven i gravaven com aquests es barallaven per aconseguir-los.

Tecnologia

La tecnologia havia avançat en poc temps a passos de gegant. Però només hi tenien accés les persones privilegiades que vivien sobretot als anomenats països desenvolupats. Hi havia un aparell que només posant els ingredients i escollint el plat, te’l feia al moment. Per lligar, hi havia un altre aparell que t’escanejava completament i et deia quines persones a prop de casa teva (o d’on volguessis) eren les més compatibles. Era una aplicació semblant a les actuals, però sense necessitat de mentir, si erets lleig, encara que fossis una gran persona, no podies optar per una persona maca, encara que fóssiu compatibles, a no sé que tinguessis molts diners, després l'aplicació previ pagament d’una quantitat considerable de diners, deixava que et poguessis connectar amb tothom. Si no trobaves parella, s’havien creat uns robots obedients molt ben aconseguits, s’encarregaven bàsicament de tasques de la llar i de satisfer les necessitats sexuals. Les videoconsoles funcionaven per realitat virtual hi havia gent que es passava més hores a la realitat virtual que a la real. Hi havia un implant des de on es podia reproduir música i parlar per telèfon. I uns implants oculars on podies obtenir la informació que volguessis: Quins grans hipermercats hi havien més a prop, informació sobre una persona amb qui et trobessis pel carrer,el tren,etc, sempre i quan (teòricament) aquesta persona volgués compartir informació; així que pràcticament ja no feia falta parlar amb ningú, s’estava començant a produir un retrocés en la capacitat de parlar, escriure i llegir. Aquests aparells estaven creats per la macro-corporació Gooebbels, aquesta accedia a tota la informació de les persones. Gooebbels havia aconseguit uns guanys espectaculars venent aquesta informació a altres empreses o creant nous productes per satisfer els gustos dels consumidors. Aquests implants oculars des de que eren instal·lats gravaven tota la teva vida i es podien reproduir en pantalla, cosa que va provocar un augment de la violència de gènere, al descobrir algunes mentides o mitges veritats de les parelles.

La resistència

Hi havia una part de la població oposada a aquest sistema desigual i a la falta d’humanitat que comportaven aquests “avanços tecnològics”Eren pocs i molt perseguits, si la terra tenia uns 28.000 milions d’habitants, la resistència (almenys l’activa) estava composta d’uns 150.000 activistes. Però la resistència es trobava molt dividida.
Per una banda hi havien els partidaris de canviar les coses presentant-se a eleccions, es tractava d’alguns comunistes, ecologistes, o “socialdemòcrates radicals” però després del fracàs del govern de Manolo Iglesias a Espanya, conegut com el «Messies», i el fracàs dels governs de l’esquerra radical a diversos països del mediterrani, quedaren molt reduïts els partidaris d’aquesta corrent. Més força tenien després del fracàs d’aquests governs, els partidaris de la via institucional però mantenint un peu al carrer, tot i que amb aquest discurs van governar a alguns indrets de Catalunya sense poder (i en altres casos sense voler) canviar les coses substancialment. El problema és que estaven dividits, la CUP s’havia partit en dos partits diferents, els que donaven suport incondicional al govern de Junts Una Altra Vegada (JUAV), anomenats CUP (P) -patriòtica-, liderada per un periodista que sortia a totes les tertúlies de TV3; i els partidaris de no anar mai amb cap filoconvergent o sospitós de tenir algún amic filoconvergent, aquests se’ls distingia per la seva estètica borroka, pantalons adidas de tres ratlles (Nike i altres no podien portar perquè era fer el joc al capitalisme), noies amb el cabell tallat a l’estil batasuno, grans aros a les orelles i bambes Quechua fetes per nens vietnamites. Alguns d’ells eren partidaris de crear una confluència d’esquerres amb En Comú Potser Podem (En CPP), partit que s’havia reunificat després de la travessia en el desert que va suposar perdre la majoria d’alcaldies, regidors, parlamentaris, diputats, i per tant subvencions; a més el seu principal líder, un conegut membre del moviment veïnal que sempre deia que ell havia corregut davant els grisos, anomenat Franco Revell, havia mort després d’explotar al haver engolit 10kg de callos. En CPP es va nodrir novament de joves universitaris de discurs radical i un conegut líder sindical que no havia treballat en la seva vida (com era tradició en els seus líders) i que feia cara d’enfadat sempre, a més de tots els funcionaris «comunistes» que havien endollat durant la seva època de govern i que amb la victòria de JUAV havien estat acomiadats.

Alguns comuns i cupaires de base van abraçar l’anarquisme, després d’arribar a la conclusió que amb tots els anys que portaven a les institucions els seus partits i moviments continuaven estant molt lluny dels seus objectius, de fet, més d’un va començar a militar a l’anarquisme insurreccional, cremant els cotxes (i bicicletes) dels dirigents dels seus ex-partits. L’anarquisme però també estava molt dividit, per una banda hi havia els partidaris de la insurrecció immediata i per l’altra els d’esperar a guanyar-se la simpatia de la població per fer la revolució. Dins els primers es trobaven diversos petits grups armats, el seu arsenal eren els encenedors i la gasolina, alguns a més realitzaven accions que els allunyaven de la simpatia de la resta de població com cremar cotxes i penjar un comunicat justificant l’atac dient que «es tracta d’una acció contra la tecnologia i per la defensa del medi ambient». Aquests grups eren desarticulats ràpidament per les forces de seguretat, ja que hi havien càmeres a cada cantonada i a més les empreses tecnològiques venien informació a la policia. De fet, l'estat l'únic que encara no havia privatitzat del tot eren els cossos repressius.

També hi havia anarquistes partidaris de col·laborar amb les altres forces d’esquerres, titllats de reformistes per altres anarquistes, partidaris de no ajuntar-se mai amb els comunistes i altres esquerranistes, ja que deien que després t’apunyalaven per l’esquena o que podies contraure un herpes mortal. Amb el tema de les punyalades tenien raó, tot i que no sempre era així, però a vegades i en segons quines circumstàncies s’hagués fet més força i a més els anarquistes s’haguessin visibilitzat més en comptes d’aïllar-se. La majoria d’anarquistes per això es passaven el dia discutint sobre si el pròxim àpat solidari havia de ser vegà o no, sobre el poliamor o la teoria Queer. Això si, van deixar de vestir de negre i anar amb caputxa i ronyonera perquè la policia els identificava massa ràpidament i la gent per culpa de la propaganda del govern contra el moviment, s’apartaven d’ells o els delataven. Això si, pel que fa el moviment insurreccionalista, continuaven fent els cartells tots de negre, amb encaputxats i containers cremant, per tal de diferenciar-se de l’anomenat anarquisme social.

La gent havia abandonat els sindicats majoritaris ja que estaven farts de la seva corrupció endèmica i que només servissin per endollar familiars i trepes. Els anarcosindicalistes havien d’actuar en la clandestinitat ja que diversos dels seus membres havien estat assassinats sense trobar-se els responsables i els seus locals assaltats per grups d’extrema dreta finançats pel govern. Així doncs, es dedicaven a la propaganda clandestina, al boicot i el sabotatge de les grans multinacionals i els centres de govern. Tot i haver realitzat alguna acció espectacular, el seu dany era insuficient per fer caure el sistema. A més estaven dividits en diverses faccions: La CGT de sempre que es reclamava anarcosindicalista tot i presentar-se a les eleccions sindicals; la CNT, la CNT-AIT (Autèntica) i la CNT (r) -reconstituïda, aquesta última es tractava d’un grup expulsat de la CNT-AIT catalano-balear l’any 1996 que contra tot pronòstic havia aconseguit sobreviure. La CNT (r) va proposar reunificar-se a la CNT sempre i quan els Comitè Regional d’aquesta li entregués un paper demanant perdó i signat amb la sang de tots els secretaris generals que havien passat per la CNT catalano-balear desde el 96, la CNT s’hi va negar ja que temia que després li anul·lessin tots els acords presos desde 96, es quedessin amb els locals i els hi demanessin més sang o el cap d’algun secretari. Un bon dia de l’any 2110, coincidint amb el segon centenari de la Confederació, un jove militant de la CNT (r) va trobar un document firmat per Buenaventura Durruti amb una sèrie de profecies que s’havien anat complint, entre elles la desfederació, el document deia que la única manera de reunificar la CNT era agafant el Secretari General de la CNT (r), ja que el sindicat estava en nom seu, els locals també, i a més custodiava els arxius de Salamanca, i lligar-lo al terra fent que formés una A circulada i obligant-lo a firmar la reunificació entre les dos CNT’s. Però Floreal, secretari de la CNT (r) va escoltar l’existència d’aquest document quan el jove militant ho va comentar en petit comitè després d’una assemblea, així que va posar a la venda els locals, es va emportar els documents de Salamanca i es va exiliar a Bielorússia on un petit grup de l’AIT li donava suport, també li donaven suport els desfederats de la CNT-AIT (autèntica) tenien les seves seus amagades i eren de molt difícil accés, per entrar-hi calia saber-se els Principis Tàctiques i Finalitats de l’anarcosindicalisme i de l’AIT, estaven situades a algunes zones de llevant i la Costa Daurada, dedicaven els seus esforços a tapar cartells de la CGT, tirar ous podrits a les seus de la CNT i CGT, penjar tweets contra el reformisme i enviar articles antireformistes infumables de centenars de pàgines a les webs confrainformatives. Així doncs, en el món anarcosindicalista tot continuava més o menys igual.

De comunistes n’hi havia de tota mena, alguns més socialdemòcrates, altres estalinistes que s’emmirallaven en Corea del Nord especialment en el tema de les orgies
d'Il Kim Sung, si eren obedients, el Partit Comunista dels Pobles d’Ibèria (PCPI) els hi pagava viatges gratis a Corea del Nord. A l’estat espanyol s’havia creat un grup terrorista anomenat Cenicero Luminoso (Cenicero perquè l’expresident Iglesias portava el pentinat de cendrer, ja que deia que així s’acostava al poble), es tractava d’un grup de fanàtics seguidors del defenestrat expresident Manolo Iglesias, anomenaven la seva ideologia Marxisme-Leninisme-Maoisme-Pensament Iglesias. El Cenicero Luminoso s’havia guanyat l’antipatia de tota la població ja que es dedicaven a assassinar aquell que portés ulleres, al considerar-lo burgès. Els trotskistes, eren uns 5000, dividits en 5000 partits diferents i repartits arreu del planeta, això si treien molts comunicats contra el capitalisme, l’estalinisme i l’infantilisme anarquista i dient que ells tenien la solució, tot citant a Trotsky.

El problema d’alguns d’aquests resistents era la seva actitud. A vegades preferien quedar-se en la comoditat del ghetto, criticar-ho tot i mirar per sobre els demés.
Alguns dels resistents, sobretot anarquistes, i altres que no s’anomenaven com a tal però que simpatitzaven amb les idees llibertàries, van marxar de les grans urbs i van intentar viure a algunes zones muntanyoses i aïllades que encara quedaven, pocs d’ells, van resistir als atacs dels diferents governs que contractaven a mercenaris que es dedicaven a emmetzinar les collites i cremar les seves cases.

Jove resistent anticivilització


Els extraterrestres

Els extraterrestres feia molt temps que ens havien descobert, uns 400 anys aproximadament. Vivien en un planeta llunyà, fora de la vial làctia, però la seva tecnologia era tan avançada que els permetia veure’ns des de casa seva. Una de les seves aficions durant les estones lliures que tenien, era observar el planeta terra, tot menjant crispetes mentre pensaven coses com: -Mira aquests imbècils! ja tornen a matar-se pel control dels recursos, mentre enganyen a la població amb propaganda nacionalista o religiosa. –Goita tu que en són de rucs! que tenen un planeta amb prou recursos per alimentar tota la població, i bona part d’ella passa gana, i a sobre encara llencen tunelades i tunelades de menjar. -Mira! aquests ja es tornen a disparar per un tros de terra.

Els extraterrestres no tenien cap interès en visitar la terra. Ells resolien els seus conflictes o realitzaven propostes i les executaven, mitjançant un sistema assembleari. Des dels barris, de cada barri anava un delegat a la reunió del municipi amb els acords previs de les respectiva assemblea. Per tal de realitzar projectes que afectaven a un territori més extens que el municipi, existia l’assemblea de delegats dels municipis. Hi havien diversos territoris, però no existia el concepte d’estat ni les fronteres, ni tan sols les fronteres econòmiques entre països rics i pobres, perquè no hi havia pobres. S’organitzaven totalment de baix a dalt, tots podien accedir a una educació, sanitat i mitjans de transports públics i gratuïts. Tot no era perfecte, a vegades hi havia gent egoista, insolidària, etc, amb aquest tipus de gent el pitjor càstig era la indiferència i el despreci de la resta de població i si això no funcionava se’ls conduïa a una illa allunyada de la civilització on es podien fer la punyeta entre ells.

L’onze de setembre del 2115 i Mart

La tercera Guerra Mundial havia començat el 22 d’octubre, quan els partidaris d’integrar-se a la U.E i a la OTAN, recolzats pels grups neonazis que havien assolit una forta presència en els últims anys, van enderrocar el govern ucraïnès del prosoviètic Raskolnikov, elegit en unes eleccions democràtiques netes, segons els observadors internacionals. Novorrussia, que feia un segle que es trobava sota control pro-rus, va respondre intentant invadir el territori ucraïnès. L’imperi soviètic recolzà aquest atac enviant tancs i soldats que a principis de setembre ja es trobaven a les portes de Kíev. L'11 de setembre la presidenta dels EUA, la demòcrata, Hitlery Climton, pressionada pel lobby armamentístic i saben que difícilment guanyaria novament les eleccions a causa dels casos de corrupció en què s’havia vist esquitxada, va decidir tirar la bomba atòmica sobre la ciutat prorussa de Donetsk, creient que així la Guerra acabaria ràpidament. Però l’orgullós de Putin II, va decidí respondre i va tirar la bomba atòmica sobre Nova York i Washington. Aquest fet va provocar la resposta dels EUA que va atacar amb la bomba les ciutats de Moscou i Sant Petersburg. D’un i altre costat es van llençar bombes a les principals ciutats d’ambdós països, i també dels seus respectius aliats.
Les conseqüències, apart dels milions de fiambres, van ser catastròfiques, la radiació es va estendre arreu del planeta. No tothom va morir, però la radiació va provocar la mutació dels escarbats, ara feien tres metres d’alt, eren molt més intel·ligents, i no en tenien prou amb la deixalla dels humans sinó que també devoraven els humans que quedaren a la terra. Els rics i les elits governamentals, van fugir en coets des de els seus refugis fins el planeta Mart, alguns ja feia anys que s’havien construït el seu xalet amb piscina.

A Mart els rics, es van reproduir ràpidament, s’havien emportat milers de negres perquè treballessin per ells, al principi treballaven en la construcció de les seves torres amb piscina, després realitzaven tot tipus de treball en condicions de semi-esclavitud: Tasques domèstiques, extracció de materials preciosos a les mines, construcció d’infraestructures,etc. En un miler d’anys la humanitat va esgotar pràcticament tots els recursos de Mart, i va haver de començar a buscar un nou planeta on establir-se. Afortunadament per la humanitat, però, un atac sorpresa dels escarbats fa ser repel·lit per un humà amb un insecticida, així els humans van descobrir que podien acabar amb els escarbats mitjançant insecticides, el problema que l’accés d’ús d’aquests, va provocar a provocar forats a l’atmosfera que havien creat els humans a Mart en semblança amb la de la terra. Així que les empreses d’insecticides van haver d’adaptar-se a les noves lleis que protegien l’atmosfera marciana i crear insecticides que respectessin el medi-ambient i alhora fossin eficaços eliminant escarbats. Després de 3 anys de guerra on les posicions no semblaven moure’s, els escarbats continuaven els seus atacs nocturns en cerca de deixalla tot i les pèrdues causades pels insecticides; es va realitzar la primera conferència entre els líders escarbats i humans, aquesta va acordar que Mart es dividiria en dues parts, una zona remota i no habitada per humans on hi viurien els escarbats, governats per un a sèrie de tecnocrates i científics i amb una economia estatal centralitzada; i la zona colonitzada pels humans, una democràcia liberal on els últims governants ultraliberals havien privatitzat tots els serveis públics. A canvi que els escarbats no anessin a cercar deixalla a la zona humana, els humans els hi enviaven les seves tones de deixalles a través d’un sistema de recollida pneumàtica d’escombraries que anava parar a un enorme abocador situat a la zona dels escarbats. Els escarbats estaven contents, ja que tenien un nou planeta on devorar deixalla, ja que la terra se’ls hi havia començat a quedar petita i a més podien «conviure» i alimentar-se gràcies a les deixalles dels humans, i els humans estaven contents perquè els escarbats reduïen la quantitat de deixalla que tiraven. I tots van viure contents i feliços, sense arribar a abraçar-se ni menjar anissos, però en pau i tranquil·litat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada