dimecres, 17 de febrer de 2016

Pot passar qualsevol dia



I

Era un dia qualsevol, només sabia que era entre setmana, ja que la mare em va aixecar ruixant-me amb la colònia més barata del xinès i amb el seu crit habitual:
 - Miquel, desperta que ja són les deu! Em vaig vestir ràpidament com sempre, de fet com de costum vaig aprofitar que em vaig adormir amb la roba d’ahir i no em vaig ni canviar. A la cuina, la mare amb la mateixa pregunta de sempre:

-Què, com va la cerca de feina?

 I la meva resposta de sempre: -Provant, anem fent…


Feia ja quatre anys que no treballava, l'última feina que havia tingut fou de cambrer tres mesos a l’estiu. Havia deixat tres carreres però al final havia acabat filosofia als 35 anys, compaginant la universitat amb feines de mosso de magatzem, reposador i cambrer. Ara feia tres anys que havia acabat la carrera i quatre que no trobava res. S’ha de dir que si no fos perquè me mare m'aixecava cada matí amb la pregunta de rigor ni sortiria a fer la ruta habitual de les Empreses de Treball Temporal (ETT). Havia fet algun curset d’informàtica i d’electricista però no m’havien servit per a res, tret per conèixer una choni amb qui hi vaig estar liat uns mesos.

Després que la mama em preparés com cada matí la llet amb colacao, ni molt freda ni molt calenta, vaig anar al bar del costat de casa, el Bar Paco. Allà sempre em trobava amb el Fernando. Ell a primera vista era el típic de qui la gent pensava que una ovella tenia més coeficient intel·lectual però en realitat no era tan curt com semblava. Portava ulleres de cul de got, el cabell cap el costat dret engominat com si l'hagués llepat una vaca, els pantalons fins al melic i una camisa de quadres per dins. Acostumava també a portar dues o tres taques de cafè i conyac.


Era amic de tota la vida del barri i també s'havia tret la carrera de filosofia, però ell havia trigat dos anys més, ja que havia fet el màster en Plató i el «Mite de la Caverna». En realitat tots sabíem però que li agradava molt fumar porros al bar de lletres i que com més pogués allargar la seva estada universitària per escaquejar-se de treballar, doncs millor.


-Fernando, què tal, com va? –Vaig dir-li.


-Mira, anar fent..


-Colló de mico, sempre em dius el mateix.


-És que és veritat, mira aquells dos –m’assenyala a dos homes d’uns cinquanta anys amb mono de treball que miraven la televisió i parlaven al principi del bar-, són els típics que es queixen de tot, que si la crisi, que si la culpa és del Rajoy, que si hi hauria d’haver una revolució i matar a tots els polítics i banquers... Sempre estan igual, però no fan res, com tothom a aquest país, a més estic segur que quan arriben a casa es queixen si la dona no els hi ha fet el sopar.


-I què vols fer?


-No ho sé, però estic fart de sentir dir a la gent el que s’ha de fer i que no facin res apart de dir-nos el que hauríem de fer els altres.


-Però Fernando, tu ja vas fer el numeret quan et tocava.


-Entesos, però allò va ser una sortida personal, em sento buit.


-D’acord Fernando, parlem amb més calma a la tarda que no et veig gaire fi, adéu.


-Que vas a fer la ruta de les ETT’s?


-Sí, per què?


-Per a res, per a res, vés a pasturar.


Abans no us ho he explicat, però és que el Fernando un cop acabada la carrera els seus pares el van posar a treballar al seu estanc, però no va ser gaire bona idea per part d’ells, ja que en Fernando es dedicava a agafar els paquets de tabac i a revendre’ls als seus amics i coneguts, sobretot coneguts, ja que d’amics mai n’ha tingut gaires. Així que els pocs ingressos del negoci van caure en picat, posant en perill l’economia familiar, i els seus pares no van tenir més remei que acomiadar-lo, tot i que ell mai va reconèixer haver agafat res. Així que va haver de buscar feina, el seu pare l’obligava llevant-lo cada matí a les set i acompanyant-lo al carrer on hi havien la majoria d' ETT's, però ell el que feia era anar a algun dels bars del carrer paral·lel del darrere. Però l’engany no podia continuar gaire temps i el seu pare, que a més ja l’havia vist rondant per un dels bars però no li havia dit res, li va donar un ultimàtum, o trobava feina en sis mesos o el faria fora de casa. Així que va començar a rumiar què podia fer per no treballar en la seva vida i se li va ocórrer anar a la planta de psiquiatria amb un ganivet dient que mataria a tothom, tot donant-se cops al cap i finalment caient en rodó a terra. Al principi la tàctica no va funcionar i després d’unes sessions amb el psiquiatra, aquest va veure que no tenia cap problema mental, o que l’únic problema que tenia era el pànic a posar-se a treballar. Tot i això va persistir diversos dies, a més cada nit interpretava el paper que faria davant el mirall del lavabo, fins que el cap de cinc mesos, apart d’aconseguir una molt bona interpretació, li van donar la incapacitat permanent. I és així com en Fernando es passava els matins i les tardes al bar, amb la seva llibreta, observant el personal i escrivint les seves crítiques socials plenes de bilis, que pel bé de la humanitat i del bon gust mai serien publicades.


Així doncs, després de deixar el Fernando i el bar, em vaig dirigir cap a la primera ETT. Ja només en quedaven tres, perquè les altres quatre havien tancat degut a la crisi. Sempre era el mateix… a la primera:


-Hola.


-Hola Miquel! (riure postís i dents tan blanques que quasi m’havia de posar ulleres de sol).


-Hi ha alguna cosa?


-No, avui no tenim res, però si ens arriba alguna cosa seràs el primer en saber-ho (una altra vegada aquell somriure postís i com sempre arrepenjant els colzes a la taula perquè se li veiés la regatera).






-Ja, com sempre,- vaig pensar- -Adéu, fins demà.


A la segona Empresa de Treball Temporal sempre m’atenia un home de poques paraules:


-Hola.


-Hola Miquel, no tenim res.


-D’acord, adéu.


-Adéu


I a la tercera hi havia una dona obesa d’avançada edat que havia sigut companya d’universitat de la meva mare, era l'única ETT on havia aconseguit una feina, això sí, només per una setmana descarregant camions de peix congelat:


-Hola Miquel (ella sempre s’avançava a la salutació)


-Hola Merche.


-No hi ha res maco, però quan sàpiga alguna cosa seràs el primer en saber-ho.


-D’acord, adéu.


-Adéu i records a la família.


I així, dia rere dia, de dilluns a divendres la mateixa rutina, les mateixes converses, les mateixes cares… La que més odiava de tots plegats i em posava més nerviós era la noia de la primera ETT, amb aquell somriure postís que em recordava a aquells anuncis on tothom és feliç i on sembla que t’obliguin a ser-ho a tu també encara que hagis tingut un dia de merda. A més, alguna cosa s’amagava darrere de la seva expressió falsa, aquella mirada fixa sense ànima, potser era el mal o l’encarnació del sistema, o ambdues coses.


Estava molt fastiguejat, portava ja quatre anys amb el mateix. Fins i tot havia pensat a seguir els passos del Fernando, però no servia per a la interpretació ni tenia tanta barra. De camí cap a casa vaig passar pel bar a veure si encara hi trobava el meu amic.

-Ei Miquel, no cal que m’expliquis com ha anat, hahaha.


-No riguis, cabró…


-Ja t’he dit que hem de fer alguna cosa.


-Sí, ja ho has dit, però què?


-Mira, en aquest país els Ni-Ni’s som majoria. Alguns encara parlen que si classe treballadora i blablabla, però la classe treballadora està agafada pels collons per la hipoteca i els fills. Sí, alguns treballadors fins i tot estan organitzats en sindicats combatius o no han perdut la consciència de classe, però són una minoria. Nosaltres en canvi som la meitat del país i si comptem els vells, els tullits i els sense sostre, encara som més. No tenim res a perdre sinó un món a guanyar, només ens falta organitzar-nos i prendre consciència que podem canviar-ho tot.


-D'acord, i després de la revolució, què?


-Què de què? No necessitem cap programa. Només venjar-nos de tots aquests malparits que ens roben i se'n riuen a la nostra cara. No em diguis que no t’agradaria tenir a Rodrigo Rato, Rajoy, els Botín, Esperanza Aguirre, Toxo, Méndez i una llarga llista que no acabaria, tancats en un zulo ple d’humitat i rates. No contestis, sé que t’agradaria. Ja saps que els programes els fan intel·lectuals, els intel·lectuals es converteixen en casta ja que són els “savis” i acaben dominant el poble. A més, des de la Revolució Francesa totes les ideologies que volien canviar de sistema per un de més just i humà han fracassat. El comunisme es va convertir en una espècie de capitalisme d’estat, on la nova classe dominant era la burocràcia del partit-estat i la resta de gent tenia el mínim per sobreviure, però la gent no es conforma amb el mínim ni amb que li dirigeixin la vida amb planificacions econòmiques un grup d’intel·lectuals.


L’anarquisme ha fracassat precisament per la seva «bondat ideològica» i el seu aïllament internacional al no voler agafar el poder de l’estat, ja que consideren que el poder corromp i crea una nova classe social, d'aquesta manera la burgesia ha acabat amb ell més fàcilment. I la socialdemocràcia ha fracassat perquè al final els que acaben governant són els que tenen el poder, la banca i les grans corporacions que apreten els governs perquè apliquin lleis que els afavoreixin i liberalitzin l’economia. En canvi el capitalisme perdura des de la Revolució Francesa, transformant-se i adaptant-se segons bufi el vent. Perquè amb el capitalisme no has de pensar en res, no has de tenir cap ideologia o moral determinada, l'única idea és fer calés i ser un triomfador. Per als psicòpates que tenen el poder es tracta d’enriquir-se sense tenir en compte les persones ni el mitjà.


Si el sistema continua igual, com deien els punks “no hi ha futur”. Es preveu que les grans ciutats no pararan de créixer i centenars de milions de persones no podran veure abastides les necessitats bàsiques, la sobreexplotació del mar acabarà amb els ecosistemes, la tecnologia al servei de les grans empreses multinacionals farà que la gent deixi de relacionar-se entre ells creant éssers que només rebran informació per ser manipulats i per comprar productes que els hi voldran encolomar precisament aquestes corporacions, la majoria dels quals no necessitaran. Tot això ja està passant ara i hi hem de posar fre abans que sigui massa tard.


-Caram, m’acabes de fer un anàlisi amb un minut, i a més t’has permès fer de futuròleg apocalíptic i tot. Però la teva verborrea nihilista no m’acaba de convèncer. A més, tu no ets el més adequat per queixar-te, sempre te les has empescat per viure de rentes. Quan em passa pel cap la paraula paràsit la primera imatge que se m'apareix ets tu fent conyacs assegut al bar.

-No comparis, jo he sobreviscut amb cinc-cents euros al mes, hi he hagut de fer grans esforços per aconseguir aquesta paga. Ja saps que no puc treballar, sempre que ho intento em poso malalt o tinc algun accident. L'última vegada que vaig treballar, de repartidor, vaig caure de la moto al primer dia, em van fer fora i ja saps que vaig estar cinc anys amb depressió. Sinó fos perquè ets el meu únic amic i amb l'única persona que intercanvio més de dues paraules ja t’hagués encastat la cara contra la barra. Mira, em podria estendre molt temps, de fet tinc tota la tarda, però prefereixo no donar-te la brasa. El que li cal a aquest país és un cop d’estat, un “putch”, un canvi d’ordre, o un bon desordre que almenys posi entre les cordes als xoriços, que sàpiguen que el que han fet no els hi sortirà gratis. Passar per la forca a tots els banquers, polítics i empresaris que ens han portat a aquesta situació. Però saps què passa? Que tots ells viuen lluny de casa nostra, els més propers en zones residencials vigilades, tenen guardaespatlles, i els altres encara hi tenim menys accés: dirigents de grans multinacionals, FMI, BM, UE, governs de les grans potències mundials. Per tant hem de colpejar un objectiu proper que pugui causar que altres prenguin el nostre exemple i facin el mateix.


-No em parlis dels teus cincs anys de depressió, un depressiu li costa fins i tot aixecar-se als matins, tu a les set ja estàs aquí fen-te conyacs, a més tu te’n has anat de vacances dues vegades a Marina d'Or quan els viatges li havien tocat a la teva vella.


M’estàs dient que nosaltres i altres Ni-Ni's som els que podem canviar les coses o posar entre les cordes a aquesta gent?


-Qui si no? Els companys esquerranistes de la universitat tots estan endollats a l’administració pública, en els nous partits polítics que s’han muntat o tirant de beques universitàries: en Robert, el Pablo, l’Íñigo, en Joan, etc.


La classe treballadora? Ja t’he dit abans que l’havien callat a base d’hipoteques i acollonit amb la “flexibilitat” laboral, per no dir l’atontament a base de publicitat i programes que els va fer creure que podien arribar ben lluny, tenir els mateixos productes que el seu amo o més. Potser l’avantatge de la crisi és aquesta, que alguns s'han adonat que els van timar amb el somni americà de la caseta, el bon cotxe i fins i tot la segona residència.


Els Ni-Ni's apart de ser majoria, tenim molt de temps lliure per donar pel sac als poderosos, temps lliure per estudiar com, quan i on millor atacar-los. I tenim estudis, alguns estudis com els de filosofia no ens serviran de gaire, però també tenim informàtics i enginyers, que ens poden ser molt útils.


-I a veure, resumint. Quina és la teva idea?


-Ho he estat pensant tot aquest matí. T’ho explicaré molt ràpid, dos bombes de càmping gas a les dues ETT’s on vas cada matí, com que ja et coneixen serà fàcil deixar-les, i a l’altra segrestem a qui hi hagi. En realitat les dues bombones no funcionaran, només seran per despistar amb un despertador que els hi col·locaré. Publicarem una sèrie de condicions per no fer esclatar els explosius i per tal de deixar els hostatges:


1. Que donin feina a tots els Ni-Ni's, i si no volen treballar, com a mínim garanti’ls-hi un plat a taula i un sostre.


2. Baixada dels salaris de tots els càrrecs polítics, només podran cobrar de mil doscents a mil cinc-cents euros.


3. Pujada del sou mínim interprofessional a mil euros.


4. Prohibit endollar ex-polítics al sector privat.





5. Prohibit destinar diner públic a l’església ni a altres sectes o fundacions privades.


6. Tancament de tots els CIE’s.


7. Tancament de multinacionals com per exemple Monsanto per crims contra la humanitat i el medi-ambient i empresonament a una illa dels seus principals directius. Aquesta estaria ben allunyada de la costa, perquè no puguin tornar i s’alimentin de caçar i menjar cocos.


8. Fi de l'espoliació econòmica del Tercer Món i fi de la tala d’arbres de les selves tropicals.


9. Tancament de totes les ETT’s, prohibició dels contractes de formació i contractes temporals només quan siguin estrictament necessaris, per exemple, per augment de la producció. I també prohibició d’aquestes paraules: “recursos humans” i “emprenedor”.


10. Tancament immediat dels programes «Sálvame» i «Hombres y Mujeres y Viceversa».


11. Prohibició a Belén Esteban d’aparèixer per qualsevol plató de televisió o mitjà de comunicació.






12. Enviar els hipsters que van de vegetarians i escriuen articles sobre la pobresa des del seu àtic del raval mentre desprecien la resta d’humanitat i tiren trossos de menjar als indigents, a un campament humanitari a Somàlia o a Eritrea. El mateix destí haurien de rebre certs tertuliants, especialment els de 13TV, i els protegits del Grup Godó, Pilar Rahola i Josep Cuní.


-Però tu estàs «majara»? Com vols que ens facin cas amb aquestes condicions?


-Potser sí que estic «majara», no ho sé, ets el primer que m’ho diu, bé, també ets l'únic amb qui parlo… Però no has entès res, no es tracta que compleixin aquestes condicions, sinó de l’efecte dominó que causaran, que altres Ni-Ni’s segueixin el nostre exemple i s’uneixin a la causa. Aquestes condicions que m’han passat pel cap aquest matí només cal polir-les una mica i es convertiran en el puto Manifest Comunista del s.XXI, ja saps, «un fantasma recórrer Europa…», però aquest fantasma serà el dels Ni-Ni’s, els tullits, els marginats socials i el lumpen-proletariat organitzat.


-Sí que estàs «majara», sí…


-Potser sí que ho estic, però em segueixes o no? Vols seguir quatre anys més o vés a saber fins quan amb la teva mare aixecan-te cada matí, preparan-te el cola-cao i passar-te els matins d’ETT en ETT? No odies aquesta gent que inunda els anuncis de la televisió i les tanques publicitàries amb el seu cos modelat i perfecte, les seves putes cremes hidratants, exfoliants, els seus somriures blancs i postissos? Per què no es pot ser lleig, tenir dret a estar una mica gordo o a tenir un mal dia i cara de males puces? De veritat que estic fart d’aquesta pressió, jo no vull ser com ells, prefereixo ser un paràsit social abans que convertir-me en un dels seus clons.


-No nego que tinguis part de raó, però tot ho exageres i ho portes a l’extrem. D’altra banda, no vull estar més anys fent la ruta de les ETT’s i tampoc aguanto aquesta gent, però el teu pla no s’aguanta per enlloc. I t’has deixat el més important, la difusió pública, els mitjans de comunicació, com faràs arribar el teu manifest a milions de persones?


-Espera, és que no havia acabat, per això havia pensat amb el Ciscu. Tu el coneixes més i li podries comentar, crec que és una persona prou discreta, amb qui es pot confiar.


El Ciscu era un amic meu i conegut del Fernando, tenia cinquanta anys i treballava al taller de bicicletes del barri que era dels seus pares. Havia estudiat informàtica i n'era un crack, havia hackejat més d’una pàgina del govern i també sabia com accedir a vídeos de caràcter pornogràfic en directe i gratis.


-El Ciscu? Però si encara viu amb els seus pares, no sap ni cuinar ni posar una rentadora, segurament ni sap eixugar-se el cul sol. L’altre dia em va reconèixer que sa mare encara li feia la manicura dels peus. És l´individu amb menys iniciativa personal que he vist.


-Però és callat, discret i sobretot un mestre en el seu camp.
-Sí, això no t’ho negaré. Demà al matí l’aniré a veure al taller i li comentaré.


-Ah, i el dia de l’acció serà demà passat, 14 de Juliol de 2039, 250 anys després de la presa de la bastilla, i de tot la seva farsa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Serà el dia que s’iniciarà l’enderrocament del seu món burgès basat en la competitivitat, la desigualtat i la especulació (entre d' altres). Sé que el temps és molt just però ja ho tinc tot pensat i preparat i l’emergència social ens crida. Quedem demà a la tarda a les cinc a aquí mateix, tots dos, o tots tres, si l’aconsegueixes convèncer. Tinc alguns calés estalviats i li podria donar uns mil euros pel treball, a més, ja li pots dir que la seva feina és la més fina i la que té menys perill.


-Ho intentaré, però no t’asseguro res. Fins demà!


-Fins demà, adéu!


II


L’endemà en comptes de fer la meva ruta habitual per les ETT’s vaig aprofitar per passar pel taller de bicicletes a comentar-li la proposta al Ciscu.






-Ei Ciscu! (No contestava ningú i la botiga estava buida, així que vaig cridar una mica més fort) -Ciscuuu!


-Ei! -Va dir en Ciscu sortint de l’oficina mentre es cordava la bragueta-.


-Mmm…d'acord, no vull ni saber què estaves fent.


-Mmm… res, estava acabant una partida del «Warcraft» i també amb el «Guerras Tribales», no em deixen en pau, la veritat és que estic molt estressat.


-És igual, escolta, tinc una proposta per a tu. El proper 14 de Juliol hauries de hackejar totes les pàgines governamentals i mitjans de comunicació que puguis per penjar un comunicat per salvar les foques de l’Àrtic (no li podia dir la veritat, si li hagués dit que es tractava d’un manifest del Fernando s’hagués negat en rodó) a canvi et donaré mil euros.


-I res més, només es tracta de penjar un comunicat hackejant les webs governamentals que pugui? Però el 14 de Juliol és demà passat! Teniu sort que ja tenia pensat un programa per hackejar unes webs d’altres tipus i que crec que amb uns petits retocs…


-Sí, només això. (L’havia d’enganyar, ja que era un cagat de naixement i hagués trucat a la policia)


Vaig acomiadar-me del Ciscu per anar cap el Bar Paco. Haig de reconèixer que de camí vaig aixafar una cagada de gos acabada de dipositar per l’animal, diuen que porta sort, però mai he cregut en supersticions. És per això que sempre passo per sota les bastides per comprovar que no em passa cap desgràcia, de la mateixa manera que tinc dos gats negres: el Mal i el Parit. Vaig arribar amb deu minuts de retard de l’hora acordada, ja que m’havia entretingut arrossegant la sola de la sabata per treure les restes d’excrement. Al Fernando se’l veia impacient, nerviós, em vaig fixar que el seu aspecte era més lamentable que de costum, si normalment portava tres taques a la camisa, aquesta vegada en vaig comptar almenys set.


-Bones Fernando.


-Males Ciscu, què coi fots arribant tan tard?


-Només he arribat deu minuts tard.


-I et sembla poc? «El dia D» pot dependre de deu minuts, vèncer o morir.


-No siguis exagerat, home!


-És igual, anem al gra, has aconseguit convèncer al Ciscu?


-Sí, però l’he hagut d’enganyar i li he amagat informació. No li he dit ni que el manifest l’havies escrit tu, li he deixat anar que era per a les foques de l’Antàrtida i lògicament no li he comentat res de les bombones de càmping gas a les ETT’s ni sobre la presa d’hostatges.


-Has fet bé, no sé perquè no et vaig dir que ho fessis així, de fet sempre havia pensat que eres la persona més sincera del món, ara veig que no, hauré de vigilar –Amb to amenaçador, mirada de reüll i acabant-se la copa de «Sol y Sombra»-.


-I ja tens preparades les bombones? Tens pensada l’hora? I per què ho haig de col·locar tot mentre tu et quedes a caseta o vés a saber on?


-Sí, està tot preparat. Ho has de col·locar tu perquè causaràs menys problemes, ja et coneixen, t'obriran fàcilment sense sospitar res. Jo no em quedaré a casa, entraré a la ETT on retindrem els hostatges. Millor dos que un, sempre hi poden haver problemes. Ja he aconseguit dos «pipes» de fogueig molt realistes.

-D’acord, doncs fem una cosa. Jo demà a les deu entro a les dues ETT’s, demano anar al lavabo i deixo les bombones amb una nota, rotllo: “artefacte explosiu, no tocar, no moure’s, seguir instruccions per telèfon”. Després quedarem davant de la cabina que està entre les tres ETT’s i entrarem a la que faltarà, a la que entro primer cada dia. Des d’allà, trucarem a les dues oficines on hem deixat els “explosius” avisant que si intenten sortir volaran pels aires, a les autoritats ni a la policia no les trucarem nosaltres, esperarem que ens truquin per informar-los de les nostres condicions, que en Ciscu ja s’haurà encarregat de publicar a les diferents webs.


-Perfecte, té les dues bosses amb les bombones, els despertadors activa’ls un cop allà per no sembrar sospites.


-D’acord, ens veiem demà! No faltis perquè si no marxaré, eh! Un moment! No tenies bosses que no fossin transparents? És que és una mica sospitós, no?


-Agafa-les de casa teva, jo aquí no en tinc. Tranquil, allà em trobaràs ben puntual. Adéu!


-Adéu!


III


Ja era «el dia D», el dia que tres «majaras» i Ni-Ni’s subvertiríem l’ordre mundial. Al matí, el Ciscu ja havia fet la seva feina. Havia hackejat les webs del Ministeri d’Interior, el Departament de Treball, el Departament d’Interior i la del cos dels Mossos d’Esquadra. Havia aconseguit hackejar les webs dels principals diaris en versió digital: El Periódico, La Vanguardia, l’ABC i el Público. Aquell friki era un crack en el seu camp, podria haver treballat en molts altres llocs abans d’estar arreglant bicicletes mentre es viciava al “Warcraft”.


Com sempre la mare em va fer el cola-cao, ni molt calent ni molt fred, li vaig fer un petó (cosa que mai feia) i em vaig acomiadar. Amb les dues bombones a la mà em vaig dirigir a la segona ETT que entro normalment, cap problema, vaig demanar-li anar al lavabo i allà vaig deixar el paquet, el mateix vaig fer amb la tercera. Després em vaig dirigir cap a la cabina on efectivament hi havia el Fernando. Vam entrar a la primera ETT sense sembrar el pànic.


-Hola.


-Hola (el mateix riure postís i les mateixes dents blanques nuclears de sempre). Que véns amb un amic a buscar feina? Em sap greu però no hi ha res, eh.


-Vols callar i parar de somriure? -Li vaig etzibar-.


-Ai, però què et passa Miquel?


-Vols saber què em passa? I vaig treure l’arma, apuntant-la entre el dos ulls. Fou la primera vegada que la vaig veure sense aquell somriure d’anunci de pasta de dents.


-AAAAHHHHHH SOOOOOCCCCOOOOOOORRRRSSS, es va a posar a cridar una administrativa que estava al darrere. El Fernando va aconseguir agafar-la pel coll i mostrant-li la pistola la va fer callar.


-Però què fas Miquel? Em va dir amb veu tremolosa.


-Que què faig? Doncs fer el que hauria d’haver fet fa anys, agafar les rendes de la meva vida i deixar de passejar-me com un fantasma d’ETT en ETT pidolant per una feina de mosso de magatzem. Doncs ara ja és l’hora de posar contra les cordes els que han provocat aquesta situació o almenys que el nostre problema surti una estona al telenotícies enlloc del nou casament de la Belén Esteban.


-Però Miqueeel (una altra vegada aquell somriure), les coses no s’arreglen així. Cada quatre anys hi han eleccions, pots votar a Podemos, muntar el teu propi partit, organitzar unes acampades de protesta davant l’Ajuntament, has provat sort al Síndic de Greuges?


-Calla! I que sigui l'última vegada que vegi aquest somriure! Tot això que has dit no serveix de res, estem governats per agents exteriors: El BM, el FMI, la Troika, els dictats del govern Alemany, la Banca… Mira a Grècia com després de rebutjar la troika en referèndum el govern d’esquerres de Tsiripas l’ha aprovat igualment. Necessitem accions com aquesta, que cridin l’atenció dels mitjans i així dels governs i la societat en general, accions contundents que suposin el mínim perill per a tercers.


-Però no veus que així l'únic que aconseguireu és acabar a la presó?


-I què? No val la pena arriscar-se per aconseguir mobilitzar a altres que estan patint el mateix que nosaltres? Estic disposat a aquest risc.

-Però ara tens una casa i una família que t’estima. No tens feina però no és el mateix que estar a la presó. Què faràs quan et caigui la pastilla de sabó a la dutxa?


-Em preocupa poc el que em pugui passar a la presó. El que sé és el que em passa ara, a mi i a milions de persones com jo, i que la meva acció pot servir perquè altres s’uneixin a la lluita, o almenys per divertir-me una estona.


-De debò creus que algú em dos dits de front seguirà l’acció de dos friquis sonats?


-Amb dos dits de front no, però hi ha molta gent que no té dos dits de front en aquest país i sobretot molta gent en una situació desesperada. Ara pots callar una estona i deixar mostrar-me aquest somriure postís?


-Què passa, no t’agrada? Me’l vaig fer per noranta euros aquí a la cantonada a l’AccionaDent, encara hi ha l’oferta per si vols anar-hi, crec que t’aniria bé, les tens bastant grogues i amb sarro, a més et fa pudor l'alè.


-Però vols callar d’una punyetera vegada! No vull cap producte o operació dental, estic bé amb les meves dents. I para ja de somriure! -Va somriure una altra vegada, així que li vaig posar la «pipa» a la boca, cosa que va provocar que es posés a plorar i també em em fes plorar a mi-


-Merda, no recordava que en realitat sóc un humanista! Sniifff. –Li vaig treure la pistola de la boca i va deixar de plorar- D’acord t’apunto i ja està, però estigues callada.


En Fernando en tot aquest temps ja havia aconseguit emmordassar l’administrativa i fixar-la en una taula. Es va dirigir cap a mi i em va dir:


-Però què fas? Lliga-la!

-Però això és inhumà, Fernando!


-Deixa’t de collonades i d’hòsties! Ens hem de moure, i aquestes dos han d’estar quietes i callades, dóna'm que ja la lligo jo. –I així en un minut la tingué del tot emmordassada i lligada, semblava que ho hagués fet tota la vida- Mentre tu estaves discutint amb aquesta Barbie, jo ja he trucat a les dues ETT's per avisar que no es moguessin i he lligat l’altra.


De sobte es van començar a sentir sirenes, i en menys de cinc minuts el carrer estava bloquejat per la policia i els tres edificis de les ETT's envoltats. A alguns edificis més alts del davant es podia veure algun franctirador. També hi havia mig barri contemplant l’escena: el Paco que era el propietari del Bar, l’Enric, un dels samaritants que sempre estava al Bar del Paco, la iaia Ramona que es passava les tardes al banc de la plaça, i me mare, la Quimeta… que va aparèixer cridant:


-Fill meu! Què has fet ara! Per què m’han de passar a mi aquestes coses! -Va intentar entrar a la ETT però va ser aturada per dos policies-.


Ens va trucar la policia i li vam reclamar totes les condicions. L’únic que ens van dir és que era impossible que obtinguéssim res i que el govern ho estudiaria. Nosaltres (bé, en Fernando que era el que parlava amb ells), els vam contestar que fins que no haguessin complert totes les nostres condicions no deixaríem lliures als hostatges. Això va provocar una forta discussió entre ell i jo, li vaig recriminar que aquest maximalisme no ens portaria enlloc, que mai acceptarien totes les nostres demandes, ell deia que havíem d’aguantar, que si ens rebaixàvem ja des d’un bon principi estàvem acabats.


El cap de mitja hora vam sentir com rebentaven les dues portes de les altres ETT’s i com utilitzaven robots per desactivar les bombones de càmping gas.


Ràpidament es van adonar que aquelles bombones no podien explotar i això va fer que perdéssim molta credibilitat. La policia va acceptar que me mare entrés a la ETT i convencens’ns de deixar córrer aquella bogeria. Al entrar per la portar va etzibar:


-Miquel, però què has fet? –Cridant i plorant com una posseïda, i abraçant-se a mi-


-Ho havia de fer, mare. Havia de cridar l’atenció a tot el país sobre la nostra situació i la de milers i milers de Ni-Ni's, a més no vull que em mantinguis més ni que em facis el puto Cola-cao cada matí.


-Però fill meu, jo em pensava que t’agradava el Cola-cao i no has de patir pels diners, encara tenim la pensió del teu pare.


-És clar, però no vull dependre de ningú, vull ser responsable del meu futur! Era l’única manera de sortir a les notícies i que ens féssin cas d’una vegada.


-Però fill, així no es fan les coses, no t’hem ensenyat maneres a casa? No t’hem ensenyat que la violència genera més violència? –I agafant-me de les orelles em va començar a dirigir cap la porta de sortida.


-Quieta! –Va cridar el Fernando apuntant-la amb la pistola-.


-Dispara si tens collons, mamarratxo! –Va cridar la Quimeta.


El Fernando no va tenir pebrots de disparar i tampoc va trigar gaire a sortir. Van ser més fortes les seves ganes de sopar i que no li portessin res de menjar, i finalment va acabar rendint-se.


Em vaig assabentar però, que a diverses ciutats i pobles d'arreu de l’estat s’havien produït els mateixos fets, a Sabadell, a Olot, a Guarroman, a Pepino, a Alcantarilla, a Cerdillo, etc. A l’estranger s’havien produït episodis semblants però encara més contundents. A Lió havien fet volar pels aires cinc ETT’s, i a París havien començat a cremar-se diversos cotxes de les «benliuers». A Alemanya s’havien produït disturbis a diverses ciutats de l’est com ara Dresden, Leipzig, Halle, Görlitz i Berlín. El govern va acusar a membres del Black Block d’estar-hi al darrere. A la capital de Turquia, Ankara, una manifestació de centenars de milers de persones havia acabat amb greus disturbis i el departament de treball cremat. El govern de seguida va culpar la minoria kurda d’instigar els disturbis. Aquests fets es repetirien amb més força cada 14 de juliol.


Així doncs, vam aconseguir que el manifest donés la volta al món, fins i tot a algunes ciutats i pobles dels Estats Units es van produir disturbis, sobretot els que tenien una forta minoria negra i que ja s’havien rebel·lat a causa d'abusos policials anteriors.


Pel que fa a mi, em van acabar condemnant a quatre anys de presó gràcies al testimoni de la Yessi (l'administrativa de la ETT) que va declarar a favor meu. Des de la presó la Yessi m’escrivia, així que vaig començar a respondre-li després de rebre cinc cartes seves i m'adonés que m’havia fet una imatge equivocada d’ella. La Yessi després em va començar a venir a veure a la presó, teníem llargues converses sobre el canvi climàtic, la pobresa al Tercer Món, la pesca il·legal de balenes, la matança de foques, o la independència de Catalunya. La Yessi en sabia molt d’aquests temes, cada dia llegia diferents diaris, havia estudiat enginyeria nuclear però havia acabat deixant la carrera pressionada pels seus pares que la van posar a treballar a l’ETT.


Finalment, quan vaig sortir de la presó ens vam acabar casant a un paradís fiscal. Ella va aconseguir robar els estalvis de tota la vida que tenien els seus pares en una caixa forta del menjador. Sabent de la situació del nostre país, de la que ens informaven els meus pares, vam decidir quedar-nos a l’illa, sota la promesa de no tornar-hi mai més.


Pel que fa al Fernando, sobrevivia prou bé gràcies als “trapis” que tenia amb un grup d’albanokosovars que estaven a la presó per assaltar xalets amb violència i per tràfic il·legals d’òrgans humans. El Fernando ja en coneixia un que sempre estava al bar amb ell, així que l’enllaç va ser senzill, i a més ja tenia protecció durant els sis anys a que l’havien condemnat. El nostre manifest va ser il·legalitzat, però no van poder evitar que es difongués per internet o en petits grups d’activistes que es dedicaven a la seva còpia i difusió. Cada 14 de Juliol es produïen disturbis, tot i que els activistes no sempre esperaven a aquella data, perquè sabien que les mesures de vigilància encara podien ser més fortes. De les nostres reivindicacions, cap d’elles es va dur a terme, excepte que el govern va treure un pla estrella per donar feina els Ni-Ni's. Va ser un fracàs estrepitós, només va aconseguir oferir un centenar de llocs de treball que van servir perquè el govern es fes la foto de rigor amb els Ni-Ni's. El Ministre de Treball va dir que no hi havia més feina, però la veritat és que sí que n'hi havia: arreglant carreteres i boscos, línies elèctriques, o si el govern s’hagués interessat en un pla per reindustrialitzar el país; però el govern s’oposava a tot allò que signifiqués despesa pública.


Això sí, l'executiu davant l’augment d’atracaments i disturbis, va augmentar la despesa policial i militar en un 50%, a més va privatitzar part del cos de policia. Aquesta part del cos el portaven ara empreses especialistes en seguretat privada, a cada cantonada hi havia una càmera amb un sensor de veu, s’avisava de qualsevol delicte, també de si el teu gos orinava o si no recollies la seva caca.


També s’havien prohibit alguns mitjans i pàgines webs contra-informatives.


La població però, estava contenta amb el nou govern de coalició conservadora-liberal. Es sentien més segurs al anar a fer la compra o a treure els diners del banc. No els molestava la falta de privacitat o el que anomenaven alguns radicals “falta de llibertat”, ja que podien continuar fent la mateixa vida d’abans: comprar, comprar i passejar pels centres comercials, veure la televisió, mirar les pàgines X, sortir els diumenges a passejar el nou de vestit per la Rambla, disfrutar de les vacances d’agost, etc. Els governs dels anomenats països desenvolupats havien augmentat en quilòmetres i quilòmetres l'alçada i la llargada de les valles que separaven els seus països dels més pobres: la de Ceuta, Mèxic, Israel i el túnel de Calais a França. Fins i tot a mans d’una empresa privada s’havia creat un cos de caça i captura de l’immigrant. Per televisió l’empresa anunciava la cacera i el seu recorregut i hi havien paquets amb ofertes familiars. Matutano, que havia pagat el 20% del cost de la valla de Ceuta, va posar uns artefactes que llençaven amb aire bosses de xips pels immigrants. De seguida allò es va convertir en un atractiu turístic, famílies senceres anaven a veure com els negrets menjaven o es barallaven per una bossa de patates. Els zoos de l’estat van haver de tancar davant l’èxit d’aquesta iniciativa i també perquè cada vegada era més difícil trobar algun tigre, lleó o ós polar. Una altra iniciativa que tingué molt d'èxit fou “adopta un negre”. Cada dia un home o una dona del primer món podia emportar-se un negret a casa totalment legalitzat si passava les proves d’un show televisiu. Durant el programa havien de demostrar l’estabilitat familiar, l’amor i solidaritat cap els que pateixen fam, epidèmies i guerres. Enviant un missatge al 23301 adoptaves un negret i segons els diners que donaves li tiraven més o menys bosses de xips. Per Internet podies seguir la seva evolució les 24 hores, a la pàgina adoptaunnegret.org.

Val a dir que hi havia gent que protestava per la situació d’amuntegament dels immigrants i per la seva utilització com a espectacle televisiu i negoci – a change.org es van recollir dos milions de firmes en contra d’aquestes praxis inhumanes-.


Un dia va passar l’impensable. Tot i que segons el govern i les corporacions el sistema de seguretat era infal·lible, cap sistema ho és, tampoc el més perfecte. Les mesures de seguretat van fallar, i des de l’exterior els negres van aconseguir obrir la valla i entraren centenars de milers a l’Estat Espanyol. Molts d’ells van morir interceptats per grups d’extrema dreta, però altres van ser ajudats per la resistència, amb la que s'aliarien més endavant. També grups de persones solidàries els van refugiar a casa. El constant bombardeig publicitari i la propaganda hegemònica no havien acabat amb l'hospitalitat de milers de persones.


Així doncs, tot va continuar més o menys igual, tret d' alguns anomenats tarats (o herois per una minoria) que atacaven les valles frontereres, les seus governamentals, les ETT’s, les grans multinacionals, les empreses contaminants, les bases de l’exèrcit, etc.

Al principi hi havia un esclat de revolta cada 14 de Juliol, però d’això el sistema també n’havia aconseguit treure beneficis convertint-ho en un reality show on hi participaven policies. El que matava més terroristes era el que guanyava. N’hi havia un que ja duia tres programes seguits guanyant (és a dir, tres anys), s’havien fet samarretes amb la seva cara que duien pràcticament tots els adolescents i joves del país. La venta de samarretes del Che Guevara va caure en picat, ara el que es venia era el “Crush Terrorists”, que incorporava una bandera dels EUA al darrere. També es venien ninots que funcionaven amb piles pels més petits i deixaven anar frases com ara: “mateu els terroristes malparits”, “extermineu els terroristes”, o “els terroristes no mereixen viure, mata’ls, mata’ls!”

De la mateixa manera que la “solució” davant la immigració va ser incrementar els quilòmetres de les valles, la solució per la contaminació i la superpoblació del planeta per part dels nostres dirigents va ser ben fàcil. Van destinar tots els esforços al seu abast per intentar que el planeta Mart i la Lluna fossin habitables, així la UE, EUA, la Xina, Rússia i altres països van començar a invertir per a la seva colonització. Hi havia una competència brutal per veure qui es quedaria la part més gran del territori on es podrien refugiar tots els rics del nou planeta. També hi havia una gran competitivitat per controlar qui es quedaria amb les zones que disposaven de més aigua o minerals preciosos per extreure.

M’hagués pogut quedar tranquil·lament a la meva illa amb la Yessi, però sóc un altruista. Ara ja tenia un nou objectiu a la meva vida, acabar amb aquell policia prepotent i xulesc que s’havia fet famós gràcies a la televisió i instaurar un nou ordre mundial just i igualitari. Així doncs, em vaig unir a un grup terrorista que lluitava pel salvament del Planeta Terra i la destrucció de tota frontera entre els pobles. No tenia remei, continuava sent un utòpic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada