divendres, 11 de desembre de 2015

"Semos los mejores"

Moltes organitzacions (quan dic organitzacions amb refereixo a organitzacions de tota mena, partits i organitzacions polítiques, sindicats, grups ecologistes, feministes, proavortament, antiavortament, sectes religioses,etc), manipulen o menteixen de cara al públic per tal de donar una visió més positiva del que són i del seu estat. Una bona mostra d'això són els partits polítics que han perdut les eleccions, treient la meitat de parlamentaris que a la passada legislatura o no han entrat al parlament; a la nit electoral apareix el candidat somrient dient coses com: "Hem aguantat en una conjuntura hostil", "hem superat els mals auguris de les enquestes", "tot i una campanya de boicot i difamació hem aconseguit uns grans resultats".



Aquesta imatge desbiaixada que es vol projectar de cara a l'exterior, es fa més gran si la organització té un funcionament més vertical, on no és permet la crítica interna. Això explicaria perquè les organitzacions més horitzontals, les que funcionen mitjançant la democràcia directa, les que accepten la crítica i el debat, són també les que tenen més escisions o crítiques (a vegades destructives) que es fan públiques. En canvi les organitzacions més jeràrquiques, on el líder i el grup que controla la organització són triats a dit, tenen menys escisions, debats interns i també apareixen menys crítiques dels seus membres de cara el públic. No veurem gaires o cap crítica pública de membres actuals del PP a la gestió del govern o d'afiliats al partit, tampoc veurem crítiques públiques de membres de sectes religioses com l'Opus Dei o en menor mesura de l'Església Catòlica (tot i que en els últims temps en aquesta s'ha obert la crítica, encara es donen expulsions, com per exemple la d'un capellà que es va declarar homosexual), ni els Testimonis de Jehovà o l'islam més fonamentalista qüestiona els seus principis i llibres sagrats.
Si un té la seva pròpia personalitat i el seu propi criteri, no podrà estar en segons quin partit polític o secta religiosa, ja que el fet de pensar per un mateix, de qüestionar el dogma, el líder, suposa l'expulsió del grup o com a mínim la marginalitat i l'exclusió d'aquest.

En les organitzacions horitzontals, on existeix el debat intern, també es poden donar certes dinàmiques que no tenen a veure amb un funcionament horitzontal. Per exemple la de donar una imatge de cara el públic que no es correspon a la realitat, com dir que la teva organització està creixent, que és important, quan potser si que ha crescut però partint d'una afiliació mínima i que si es compara amb altres organitzacions semblants doncs segueix sent minoritària. No es tracta de tampoc dir que es va malament o de fer públiques acusacions no provades, sinó simplement que és innecesari donar missatges grandiloqüents que no es corresponen a la realitat. En cas d'anar malament en la seva implantació i objectius, és normal que les organitzacions no ho fagin públic per no donar pistes sobre els seus punts dèbils, però tampoc cal enganyar a la gent, sinó treballar desde dins per veure en què s'ha fallat i intentar-ho solucionar.

Un altre tema és el dels lideratges. Com en organitzacions horitzontals es dóna més validesa als arguments de certes persones pel simple fet de tenir una bona oratòria, carisma o experiència. Això no és un problema en si, és positiu que hi hagi gent que tingui més facilitat per expressar-se i debatre, el problema és quan la resta li delega per comoditat tasques que podrien realitzar ells mateixos, i aquesta persona agafa poder, se sent a gust exercint-lo, i en alguns casos arriba a manipular els demés pels seus propis beneficis. Aquests lideratges augmenten si la organització i la persona estan al focus dels mass media, com exemple l'assemblea de la CUP on es va aprovar no investir Mas i com David Fernández dos dies després va aprofitar el seu "lideratge" per escriure un article al diari ARA a favor de donar dos vots a la investidura de Mas. Sense entrar en qui té raó, està clar que David Fernández, conscient de ser un personatge públic, conegut, va aprofitar per publicar aquest article al ARA, que no hagués tingut el mateix ressò ni segurament l'haguéssin publicat si l'hagués escrit un membre de la CUP que no ocupés o no hagués ocupat cap càrrec.

Hi ha un paio que es diu Michael Foucalt (Miquel pels amics) que tracta i profunditza bastant sobre el poder i les relacions de poder, el que passa és que a vegades es fa una mica pesat amb el llenguatge i tal.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada