diumenge, 18 de març de 2018

Per què Putin ha guanyat les eleccions presidencials abans que s'acabi el recompte?

Vladimir Putin (65 anys):



Es presenta com a candidat independent però recolzat per Rússia Unida, partit conservador pel qual s'havia presentat anteriorment. També té el suport de Rodina i dels socialdemòcrates de Rússia Justa i Plataforma Cívica. Va ser nomenat Premier al 1999 i al renunciar Ieltsin a finals d'any va ser nombrat president de la Federació Russa, càrrec que va revalidar a les eleccions del 2000 i 2004. El 2008 després d'haver complert tres mandats no va poder presentar-se i va ser nombrat pel president Medvedev com a President del Govern Federal, fins el 2012 on es va presentar novament per President de Rússia i va tornar a guanyar. La seva victòria està cantada per els següents motius:

-Tradició de la figura d'un cabdill protector:

Part del poble rus s'ha identificat al llarg de la història amb un líder que faria el paper de protector d'un territori immens, el culte en aquesta figura (tot i les seves diferències ideològiques i personals) es pot veure en els Tsars, Stalin o actualment Putin.

-Augment del sentiment patriòtic:

A tornat a col·locar Rússia a l'escena internacional, amb la invasió de la Península de Crimea (de majoria russa, tot i que el poble autòcton és la minoria Tàrtar) i el recolzament a les Repúbliques de Lugansk i Donetsk contra el govern pro-occidental ucrainès. Així com el recolzament al règim sirià d'Al Assad contra la oposició i Estat Islàmic.

A nivell intern a exaltat i potenciat el passat gloriós de la Unió Soviètica derrotant el nazisme a la II Guerra Mundial.

-Millora econòmica

-Millora de l'accés a productes de consum de la població rusa: Després dels anys 90 amb la caiguda de la URSS i les privatizacions de Ieltsin que van enfonsar la classe treballadora russa, Putin és vist per molts ciutadans russos com el president que ha aconseguit certa estabilitat econòmica, treball i accés als productes de consum a més russos.

-Oposició silenciada i dividida

El que podria ser el principal líder de la oposició, el liberal i pro-occidental Alexei Navalny ha quedat fora de la carrera presidencial després que un tribunal el condemnés per malversació.

Alexei Navalny

"Por qué Alexei Navalny, el principal opositor político de Vladimir Putin, quedó fuera de las elecciones presidenciales de 2018" BBC Mundo http://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-38904761 8 febrero 2017

La presentadora de televisió Ksenia Sobchak pretén fer-se amb els vots que hagués obtingut Navalny però aquest no la recolza ja que la considera una titella del Kremlin, una caricatura de l'oposició que busca desprestigiar aquesta.

Aquests són els principals candidats que "s'entrontaran a Vladimir Putin en aquestes eleccions presidencials:

Partit Comunista de la Federació Russa (KPRF): Pável Grudinin (57 anys):


És un empresari d'una exitosa explotació agrícola el "Sovjoz Lenin" (sobretot de maduixes, però també altres fruites i productes làctics) situada als afores de Moscou. Ha sigut el candidat sorpresa de les eleccions ja que ha substituït al històric dirigent comunista Guenadi Ziugánov. El 1997, Grudinin va ser elegit diputat de la Duma de la regió de Moscou, càrrec pel qual va ser reelegit en dos ocasions pel partit governamental Rússia Unida. El 2010 però, va abandonar el partit dient que els seus principis no coincidien amb els d'aquest. 

Desde la caiguda de la Unió Soviètica el Partit Comunista és la segona força de Rússia, el seu millor resultat va ser durant les eleccions presidencials de 1996, única vegada que s'ha hagut de realitzar una segona volta ja que a la primera Ieltsin no va aconseguir el 50% dels vots, a la primera va aconseguit el 36,35% i el candidat comunista Zigánov un 33,01%, finalment a la segona es va imposar Ieltsin amb un 57,18% per un 42,82& de Ziugánov.. Les enquestes li otorguen un 7% de vots tot i que aquestes les controla el Kremlin, es preveu però que encara que el percentatge fos més elevat no pugui tampoc fer ombra a la victòria de Putin.

El seu programa és principalment econòmic i inclou: la nacionalització de les principals indústries estratègiques, els ferrocarrils, els principals bancs, així com el restabliment del monopoli estatal de l''alcohol i l'abandonament de l'Organització Mundial del Comerç. Així com el control del preu dels productes bàsics i l'energia. No augmentar la jornada de 8 hores, acabar amb l'atur juvenil i mantenir l'edat de jubilació (55 anys per les dones i 60 pels homes). Proposa reduir el mandat presidencial de 6 a 4 anys.

Durant la campanya ha estat atacat pels mitjans afins al Kremlin que l'han acusat de tenir diversos comptes a Suïssa.

"Grudinin,el comunista millonario"eldiario.es Internacional 

"El candidato de los comunistas rusos seduce en campaña" El País https://elpais.com/internacional/2018/03/15/actualidad/1521139039_435120.html 16 mar 2018

A les eleccions es presenta un altre candidat comunista per Comunistes de Rússia (escissió del Partit Comunista del 2012), Maxim Suraikin (39 anys) amb un programa anomenat "10 cops de Stalin sobre el capitalisme", Suraikin es declara obertament stalinista, acusa el Partit Comunista d'haver abandonat el marxisme-leninisme. Preveu la restauració de l'economia planificada, la nacionalització de la banca, el transport, la industria i l'energia. Així com imposar el monopoli públic de l'alcohol i el tabac. El Partit Comunista l'ha acusat de ser un invent del Kremlin per treure'ls-hi vots.

En un debat electoral el van haver d'aturar quan volia agredir el representant del Partit Comunista ja que aquest el va acusar de simpatitzar amb el col·laborador dels nazis ucraïnès Stéphan Bandera.

Min.2:18





Partit Liberal-Demòcrata de Rússia (LDPR): Vladímir Zhirinovski (71 anys): 


D'ideologia ultra-nacionalista, és la sisena vegada que es presenta a les eleccions presidencials. És conegut per les seves controvertides declaracions, en aquesta campanya durant un debat televisiu va dir-li "deixalla", "vella fastigosa" i "puta" a la candidata liberal pro-occidental d'Iniciativa Cívica Ksenia Sobchak (36 anys), aquesta va contestar tirant-li un got d'aigua. 

VIDEO: Aspirante presidencial le llama "vieja asquerosa" a su rival:


Pretén expulsar els immigrants, una reindustrialització del país, recolzar la petita empresa, controlar l'augment de preus, acabar amb la corrupció i estendre el poder de Rússia a tot Àsia Central, el Caucàsic, Ucraïna i Bielorússia i defensar els drets del russoparlants a l'estranger. Les enquestes el situen en tercer lloc.

Per veure tots els candidats: 

Quiénes son los candidatos que pretenden llegar al Kremlin: http://www.telam.com.ar/notas/201803/258414-rusia-elecciones-candidatos-kremlin.html


diumenge, 18 de febrer de 2018

"He visto cosas que nunca creeriáis..."

Doncs ara que ha passat un temps diré els motius perquè vaig deixar el sindicat on estava, no diré el nom d'aquest (els que em coneixeu hi ha sabeu quin és) més que res per respecte a la gent que obra el local i fa feina. Ens uns 10 anys al sindicat he hagut d'escoltar coses com:

En una acte que s'havia de fer amb un altre sindicat i que va vetar la comissió de social en nom del sindicat i finalment va aprovar una assemblea, una afiliada referint-se a aquest i a realitzar actes amb altres organitzacions va arribar a la conclusió que -¿Y que será lo siguiente juntarnos con nazis? 

Després d'una manifestació del primer de maig on 2 persones del sindicat ens havíem reunit amb altres col·lectius per organitzar-la no se'ls hi acut res més que en una assemblea aprovar un escrit per enviar als altres col·lectius fotent a parir els indepes i dient textualment que manipulen, ja que el gloriós sindicat no havia pogut anar amb la pancarta davant la manifestació i s'havien tirat petards que havien fet plorar els nens. En comptes d'anar a la reunió i di'ls-hi a la cara, vam ser les dues persones que vam anar a les reunions anteriors les que vam haver de llegir l'escrit. A l'assemblea on es va decidir enviar l'escrit, no només hi havia talibans, sinó altre gent que va callar o estava d'acord amb l'escrit, i és que el problema no només són els talibans sinó els que han callat tantes vegades i hem sigut els de sempre els que ens hi haguem hagut d'enfrontar. Així doncs, les assemblees acaben decidint segons si el sector taliban hi va o no, i per les coses importants vaya si apareixien... i el sindicat no té cap estratègia i va donant tombs segons qui aparegui per l'assemblea.

Sobre el procés independentista, amb trobo a l'afiliat que fitxava cada dia que obria el sindicat per tal de fer discursos sobre cremar empreses, trencar cames a empresaris o dir que tota la culpa de la situació de l'anarcosindicalisme és dels reformistes, Podemos o els indepes; dient-me això: -Los Jordis están en la cárcel porque desviaron dinero a Òmnium y la ANC para financiar la Banca Catalana del nuevo estado catalán. Ho devia llegir a La Razón o a l'Ok Diario.

Un afiliat de la Comissió Sindical volia que el sindicat participés en una comissió amb altres sindicats i l'Ajuntament sobre les condicions dels treballadors del comerç, es va vetar que el sindicat hi participés, segons una afiliada: -Eso se arregla con un par de hostias.

Aquestes són les grans aportacions dels talibans a l'anarcosindicalisme, així són els dies en el món imaginari de Talibània. Perquè matar-te a reunir-te amb treballadors i empreses puguen cremar sucursals i trencar cames d'empresaris? Si de veritat fessin el que diuen a hores d'ara tots els empresaris de l'estat estarien en cadira de rodes i ni una sola empresa s'hagués lliurat del foc revolucionari. 

El més curiós de tot plegat és que els que fan aquests discursos megarevolucionaris passats de rosca, que donen lliçons sobre anarcosindicalisme i "lucha obrera", porten anys i anys sense treballar i cobrant de "Papá Estado". També és curiós que estan tan confiats amb la seva ideologia després siguin els primers en no voler fer res amb altres organitzacions no fos cas que ens contaminin. 

El problema no només són aquests talibans que el cap i a la fi són quatre, sinó la gent que els ha estat cobrint o callant, perquè ja se sap que "tots som llibertaris, companys i iguals". I no no som tots iguals ni servim pel mateix, i ni tan sols veiem al món igual. De fet, te'n adones que alguna cosa no va bé, quan estàs més còmode i tens més amb comú amb alguna gent d'altres organitzacions, que amb els que van a l'assemblea de la teva. 

Per aguantar gent així i que a més siguem els de sempre els que ens haguem d'enfrontar a ells, se'm acudeix reservar el meu temps per altres coses més interessants, com veure una peli al sofà, prendre algo amb els amics, llegir un llibre, fotre un polvo, anar al gimnàs, etc.

Una sindicat pot  ser independent (no rebre subvencions), horitzontal i tenir com a objectiu que els treballadors prenguin el control de les seves vides, és a dir, tinguin el control de l'economia, però si part de la gent que la forma està a un altre planeta i es dedica a donar discursos de Nestor Mackno, Proudhon o Bakunin, a parlar del cas Scala, del 36 o del reformistes i dolents que són els demés sense venir res el cas, no serveix de res. I encara menys si els demés no els hi paren els peus sinó que se'ls tracta com a companys o fins i tot se'ls hi dóna càrrecs.

Tots aquests discursos superevolucionaris no serveixen de res si després no fan res res apart de críticar i prohibir com la inquisició. No serveixen de res si després no hi ha prou-te gent capacitada i amb una disciplina constant per anar a negociar millores laborals en una empresa, no sap rebre els treballadors que vénen a una consulta o no saben interpretar una nòmina,etc. en fi, que no els interessa fer sindicalisme.

Tot i això em quedo amb el positiu que s'ha fet en aquest temps, com per exemple aturar una baixada salarial a unes treballadores d'una residència de la 3ª edat, després d'una Vaga; que pujessin el sou a tots els conserges d'una multinacional de la província de Barcelona, diverses readmissions, la reactivació i creixement durant un temps del sindicat, les jornades i xerrades sobre memòria històrica. I també s'ha de dir que la gent que obre el local i curra no és igual que els talibans i a més hi ha sindicats funcionant arreu de l'estat, així que ja es veurà d'aquí un temps si la cosa va endavant o no.

dijous, 2 de novembre de 2017

Benvinguts a la República que mai va existir. I ara què?


El passat 27 d'octubre no es va proclamar la independència, encara que milers de persones ho celebressin i nombrosos mitjans així ho publiquessin. El que va aprovar el  govern de JxSi amb el suport de la CUP, va ser la proposta d'obrir un procés constituent que acabés amb l'aprovació i constitució de la República Catalana. Santi Vila va dimitir abans de produir-se la votació, tot i sabent que ocupava la conselleria d'un govern que pretenia aprovar i realitzar aquest procés i constitució de la república; com a conseqüència a diferència de la resta de consellers que han hagut de declarar al tribunal suprem, la petició de la fiscalia  es de 50.000€ de fiança i no de presó incondicional com la resta. Les seves posicions polítiques són legítimes, el que no és legítim és formar part d'un govern amb un programa que no vols complir i baixar del vaixell quan una part d'aquest programa s'aplica.

El Procés Constituent i aprovació de la república catalana no s'ha produït perquè el govern després de la seva aprovació no el va aplicar, en cap moment després de l'aprovació va desobeir el marc legal espanyol. De fet, la votació i aprovació de l'inici del procés constituent, es va realitzar a causa de la pressió independentista i la negativa del govern espanyol a retirar el 155, sinó Puigdemont i bona part del PDECAT estaven disposats a convocar eleccions autonòmiques, tal i com es va veure en els canvis de guió i retards en la roda de premsa del president el 26 d'octubre.

No van existir mai unes estructures d'estat, ni suports internacionals a la independència de Catalunya, com havien afirmat els principals líders del procés. I Junqueras, o havia calculat molt malament o estava enganyant a la gent quan afirmava que l'economia no se'n ressentiria, sinó que aniria millor. Les guerres en els païssos mal anomenats "desenvolupats" són econòmiques, i el govern espanyol tenia un as amagat amb la fuga d'empreses, tot i que les empreses no han marxat sinó que han canviat la seu social, ha sigut suficient per espantar part de la població i generar dubtes sobre el procés. I la CUP no sabia res de que no existien aquestes estructures d'estat ni suports internacionals? Si és així han sigut molt il·lusos. Per crear un nou estat, almenys cal:

-Proclamar-lo, cosa que no es va fer.

-Els cossos de seguretat del teu territori han de deixar d'obeir les ordres del govern central, complint només les emanades dels càrrecs del nou estat, en aquest cas, les del conseller d'interior Joaquim Forn. Per tant, aquest havia d'haver desobeït l'estat negant-se a dimitir, i ordenar als Mossos d'Esquadra que defensessin les institucions catalanes i la nova República. 

-Disposar de  suficients  suport internacionals. La "República Catalana" només ha rebut el  suport d'un Ministre d'Ossètia del sud, tot i els nombrosos viatges de l'auto-anomenat ministre d'exteriors Raul Romeva per cercar suport a la independència; ara ens falta saber quan han costat tots aquests viatges, àpats i ambaixades, i no només a la oposició sinó als propis votants de JxSi i a tots els catalans, ja que aquests havien de servir per aconseguir el suport internacional, i el resultat ha sigut nul. Val a dir, que també és difícil que  algun país doni suport a  una nova república que ni tan sols s'ha declarat, o quan s'aprova l'inici del procés de constitució de la República, el president i quatre consellers marxen a Bèlgica en comptes de continuar als seus càrrecs per defensar-la. És legítim jo tampoc voldria acabar a la presó, la diferència és que jo no sóc president de Catalunya ni he aprovat l'inici d'un Procés Constituent, ni tampoc he afirmat públicament que s'estaven construint estructures d'estat, que teníem suports internacionals o que l'economia no se'n ressentiria. Hi ha qui ha dit que "l'exili" de Puigdemont ha sigut una jugada mestra per tal d'internacionalitzar el conflicte, jo no ho veig així. Si, segurament la intenció de Puigdemont és d'internacionalitzar el conflicte, el problema és que els principals paisos de la Unió Europea estan de part de l'estat espanyol , que estem en una UE dominada pels grans estats i lobbies econòmics, i la majoria dels seus paisos governats per la dreta i alguns amb el suport de l'extrema dreta.



Que C's o el PP tinguin propostes tan destructives com carregar-se la  immersió lingüística a les escoles i els mitjans públics catalans (si, TV3 manipula, però encara més TVE)  o que el govern de l'estat cada vegada sigui més repressor, no pot justificar els errors i les mentides del govern de la Generalitat. De debò es pensaven que Espanya negociaria la independència d'un territori que suposa casi el 20% del PIB de l'estat i que és la principal porta d'accés a Europa? Alguns es pensen que Espanya és només un país de "pandereta", "toros" i "paella", i que els catalans som més intel·ligents, més europeus, més demòcrates. Espanya pot ser un país de "pandereta" per la seva corrupció (nosaltres també hem tingut la pròpia), programes de televisió, ignorància respecte els altres pobles que formen l'estat,etc. Però també és cert que és un país que es troba dins la UE i la OTAN , i que en una Europa on existeixen moviments nacionalistes i independentistes i on manen els grans estats i poders econòmics, no interessa que una part d'un dels seus paisos es "desestabilitzi" i es separi.

I ara què? La solució a les demandes d'una part important del poble català, passen pel dret a l'autodeterminació. Però això tots sabem que és impossible en un estat governat pel PP amb el suport de C's i també el PSOE quan cal defensar la "sagrada unitat de la pàtria". Els Comuns i PODEMOS parlen d'un referèndum pactat, però també saben que això actualment és impossible, també parlaven de diàleg, però és difícil que hi hagi diàleg si un vol exercir el dret d'autodeterminació i et responen amb cops de porra i empresonaments. Se'm fa difícil dir què és més impossible, si un referèndum pactat o una DUI on el govern de la Generalitat tingui una majoria més clara i s'impliqui per exercir-la. A aquí els que si que han complert, va ser tota la gent que es va mobilitzar i va donar la cara pel referèndum de l'1 d'octubre, clar que cal mobilitzar-se més i realitzar més accions si es vol la independència, qui estaria disposat a realitzar una Vaga de tres dies o més? I de mobilitzacions continues amb talls de les principals vies de comunicació i infraestructures? Jo crec que ara poca gent,  però encara dubto més dels polítics, que puguin novament no estar a l'altura, fins i tot en una situació més favorable. 

Personalment no em sento espanyol, però no em faria res ser-ho en una Espanya que reconegués els diferents pobles i el dret a l'autodeterminació d'aquests, una Espanya que trenqués amb l'aparell judicial i amb els polítics hereus del franquisme. Però el resultat de tot plegat (de moment) els dos jordis i ara el Junqueras i els 7 exconcellers es a la presó per defensar el dret a l'autodeterminació; una Generalitat intervinguda i un nacionalisme espanyol que ha acabat de sortir de la caverna. Tot i no haver proclamat la independència, l'estat espanyol ha actuat amb tota la repressió.

La repressió sempre ha existit i no només cap els independentistes catalans, sinó també contra anarquistes, comunistes, abertzales, les càrregues dels Mossos contra el 15, o simplement persones que són jutjades i condemnades per dir el que pensen, com els tuiters o els 12 rapers del grup "La Insurgencia" que igual que els exconsellers han començat a declarar aquest 2 de novembre. El que passa és que la repressió s'ha estès a altres persones que abans no la patien, ens trobem davant un estat cada vegada més autoritari. Si volem fer front a aquesta repressió de l'estat i els seus aliats, cal que recuperem la força al carrer dels moviments socials de base, més enllà d'eleccions i campanyes electorals.


diumenge, 23 de juliol de 2017

La plaga







Any 2115, la humanitat es trobava en una situació molt crítica. Les grans ciutats en cinquanta anys havien quadruplicat la seva població, especialment les dels països més pobres, en aquestes grans urbs hi havia escassetat d’aliments i aigua, tampoc hi havia suficients serveis mèdics, i les grans multinacionals alimentàries no tenien cap interès en repartir aliments a baix preu o gratuïtament, tot i que d’haver-ho fet, haguessin continuat mantenint els seus grans beneficis. La gent sobrevivia de les deixalles que abocaven els països desenvolupats, peces de vaixells, material informàtic,etc que es reparava i revenia.

La falta d’aigua potable a causa de la sobre-població i la contaminació dels rius i reserves, de fet, la majoria de guerres ja no eren pel control dels recursos energètics com el gas o el petroli si no pel control dels pocs recursos hídrics que quedaven al planeta, eren guerres que realitzaven els països amb l’excusa d’exportar la democràcia, però en realitat darrere seu hi havia les multinacionals que controlaven l’aigua potable, Una de les solucions va ser construir dessaladores però això va acabar amb els pocs peixos de tres ulls que quedaven, que tot i tenir un gust repugnant i segons diversos estudis d’ONG’s provocar càncer, era pràcticament la única font d’alimentació als anomenats països subdesenvolupats. A Catalunya la contaminació de l’Ebre i la fuita de residus de les químiques de Constantí va causar que els Silurs arribessin a fer quatre metres i només el contacte amb un d’ells causava la mort immediata, de fet, els independentistes havien amenaçat més d’una vegada amb tirar-los sobre Madrid sinó deixaven fer el referèndum, però mai compliren la seva amenaça.

No quedaven pràcticament boscos i l’Amazones s’havia convertit en un desert a causa de la tala indiscriminada pel cultiu de soja que s’utilitzava com a biocombustible i perquè la meitat de la població del primer món s’havia fet vegana, l’altre només menjava carn de porc, causant un brutal problema ecològic a causa dels purins, Catalunya continuava sent un dels màxims exportadors de carn de porc. Però gràcies a la realitat virtual, els ciutadans del primer món podien realitzar un viatge per l’Amazones i diferents boscos i selves que ja no existien i observar de prop i sense perill, espècies extingides com el lleopard, el lleó, el tigre o l’elefant. També es podien realitzar caceres virtuals d’aquests animals. El rei espanyol Paquírrin II, era un gran aficionat a la caceres d’elefants virtuals, de petit havia matat el seu germà (que havia de ser el veritable successor a la corona) amb un cop de culata de l’escopeta, les autoritats van dir que havia sigut un episodi desafortunat, que el cop de culata havia sigut fortuït tot jugant i que el germà havia caigut amb tan mala sort que s’havia donat un fort cop el crani amb el canto de la taula del menjador, fet que li havia provocat un derrame cerebral.

Les tres grans potències i Espanya

Les grans potències mundials eren tres, els EUA, el gran Imperi Xinès i l’Imperi Soviètic. Els EUA gràcies a la lluita feminista, per primera vegada tenien una dona com a presidenta, la Hitlery Climton, filla de la que havia sigut dona del president Climton i candidata a la Casa Blanca, que al igual que la seva mare havia votat a favor de totes les intervencions militars a l’estranger. També la meitat de les multinacionals tenien com a presidenta una dona i els càrrecs eren paritaris, incloent-hi el lobby armamentístic i la indústria alimentària basada en el cultiu de transgènics. L’Imperi Xinès estava governat per Pol Pot I, dominava la majoria de països africans i com hem dit anteriorment, n’extreia mà d’obra i recursos naturals a baix preu. L’Imperi Soviètic estava governat per Putin II, després de guanyar les eleccions russes amb el Partit Nacional-Comunista, un partit refundat, d’ideologia nacional-bolxevic, per una banda havia estatalitzat algunes empreses multinacionals estrangeres assentades al país, i per l’altra realitzava un discurs nacionalista exacerbat i ja havia conquerit algunes repúbliques que considerava com a part de l’espai vital rus: Uzbekistan, Kazakhstan i Turkmenistan. A la majoria de països de l’est d’Europa governaven partits neonazis que havien tancat fronteres i fet fora o eliminat les minories ètniques, a Hongria el govern va declarar l'apedregament de gitanos com esport nacional, fins i tot els pares portaven els seus fills als estadis on es practicava aquest «esport» o els apuntaven als equips escolars que s’havien muntat per practicar-lo. A la frontera d’alguns d’aquests països s’havia col·locat una xarxa electrificada, un mur, o ambdós, com en el cas d'Hongria que havia col·locat primer la xara electrificada i un mur posterior amb soldats i voluntaris per si els immigrants aconseguien passar aquest.

Seguidor de Putin II preparat per entrar en combat

L’únic país on pràcticament tota l’economia seguia estan estatalitzada, era Corea del Nord. On el dictador Il Kim Sung practicava el canibalisme bullint nens en olles gegants quan realitzava grans orgies, almenys un cop al mes.

Pel que fa a Espanya, governava Fausticio Aznar i la monarquia continuava amb Paquírrin II i amb la famosa del cor, Lilín Esteban; el programa més vist era Sálvame, i des de feia més d’un segle, la revista més llegida continuava sent el Pronto i el diari més llegit el Marca La moda dels tetes y tetas es va estendre del País Valencià arreu de l’estat, així doncs, el jovent dedicava bona part del seu temps lliure a muscular-se o fer fitness als gimnasos que s’havien convertit en un dels negocis més lucratius del país i pilar de l’economia, juntament amb el turisme de borratxera. Catalunya després d’un temps on bona part de la població va deixar de reclamar la independència per cansament, ara la tornava a reclamar, a causa de les mesures del govern de Fausticio, entre elles una bandera d’Espanya gegant a cada capital de província i un 95% de classes en castellà; aquest 11 de setembre l’ANC tenia pensat fer la divuitena cadena humana. Catalunya però resistia estòicament els embats del nacionalisme espanyol, gràcies a la seva arma més mortífera, les tietes convergents, el problema és que també havien provocat un èxode massiu de població catalana i poc a poc Catalunya estava més controlada per les tietes, els carquinyolis i La riera.




Situació econòmica i desigualtats socials

Quedava molt poca indústria a l’Europa occidental, bona part es va traslladar als països de l’est i a la Xina, però en els últims anys s’havia traslladat d’aquests països cap al continent africà, ja que tant la mà d’obra com les condicions per establir-s'hi eren més econòmiques, ja que els obrers de l’est i la Xina s havien començat a demanar pujades salarials i millores de les condicions de treball i el govern xinès havia començat a vigilar que les fàbriques no emetessin masses gasos contaminants a l’atmosfera. El 85% de la població mundial, vivia en els països subdesenvolupats i el 15% en els anomenats països desenvolupats: EUA, Europa, Imperi Xinès i l’Imperi Soviètic, tot i que cal dir, que en els anomenats països desenvolupats hi havia també una gran desigualtat social amb una gran quantitat de pobres, els rics d’aquests països vivien en zones residencials aïllades amb vigilància privada les 24 hores. La classe treballadora d’aquests països sobrevivia en treballs temporals i/o de l’economia submergida, els més pobres vivien dels grans abocadors d’ escombraries que tiraven els rics i alguns del segrest de turistes o rics. Els homes més rics del món, unes 1500 persones, tenien el control del 99% de les empreses i pràcticament tots els pocs recursos que quedaven per explotar. Alguns d’ells vivien en els països subdesenvolupats al costat de les barraques, envoltats de murs elèctrics i agents de seguretat privada armats fins les dents. A vegades els rics, especialment als diumenges es dedicaven a llençar menjar i aigua als pobres, mentre animaven i gravaven com aquests es barallaven per aconseguir-los.

Tecnologia

La tecnologia havia avançat en poc temps a passos de gegant. Però només hi tenien accés les persones privilegiades que vivien sobretot als anomenats països desenvolupats. Hi havia un aparell que només posant els ingredients i escollint el plat, te’l feia al moment. Per lligar, hi havia un altre aparell que t’escanejava completament i et deia quines persones a prop de casa teva (o d’on volguessis) eren les més compatibles. Era una aplicació semblant a les actuals, però sense necessitat de mentir, si erets lleig, encara que fossis una gran persona, no podies optar per una persona maca, encara que fóssiu compatibles, a no sé que tinguessis molts diners, després l'aplicació previ pagament d’una quantitat considerable de diners, deixava que et poguessis connectar amb tothom. Si no trobaves parella, s’havien creat uns robots obedients molt ben aconseguits, s’encarregaven bàsicament de tasques de la llar i de satisfer les necessitats sexuals. Les videoconsoles funcionaven per realitat virtual hi havia gent que es passava més hores a la realitat virtual que a la real. Hi havia un implant des de on es podia reproduir música i parlar per telèfon. I uns implants oculars on podies obtenir la informació que volguessis: Quins grans hipermercats hi havien més a prop, informació sobre una persona amb qui et trobessis pel carrer,el tren,etc, sempre i quan (teòricament) aquesta persona volgués compartir informació; així que pràcticament ja no feia falta parlar amb ningú, s’estava començant a produir un retrocés en la capacitat de parlar, escriure i llegir. Aquests aparells estaven creats per la macro-corporació Gooebbels, aquesta accedia a tota la informació de les persones. Gooebbels havia aconseguit uns guanys espectaculars venent aquesta informació a altres empreses o creant nous productes per satisfer els gustos dels consumidors. Aquests implants oculars des de que eren instal·lats gravaven tota la teva vida i es podien reproduir en pantalla, cosa que va provocar un augment de la violència de gènere, al descobrir algunes mentides o mitges veritats de les parelles.

La resistència

Hi havia una part de la població oposada a aquest sistema desigual i a la falta d’humanitat que comportaven aquests “avanços tecnològics”Eren pocs i molt perseguits, si la terra tenia uns 28.000 milions d’habitants, la resistència (almenys l’activa) estava composta d’uns 150.000 activistes. Però la resistència es trobava molt dividida.
Per una banda hi havien els partidaris de canviar les coses presentant-se a eleccions, es tractava d’alguns comunistes, ecologistes, o “socialdemòcrates radicals” però després del fracàs del govern de Manolo Iglesias a Espanya, conegut com el «Messies», i el fracàs dels governs de l’esquerra radical a diversos països del mediterrani, quedaren molt reduïts els partidaris d’aquesta corrent. Més força tenien després del fracàs d’aquests governs, els partidaris de la via institucional però mantenint un peu al carrer, tot i que amb aquest discurs van governar a alguns indrets de Catalunya sense poder (i en altres casos sense voler) canviar les coses substancialment. El problema és que estaven dividits, la CUP s’havia partit en dos partits diferents, els que donaven suport incondicional al govern de Junts Una Altra Vegada (JUAV), anomenats CUP (P) -patriòtica-, liderada per un periodista que sortia a totes les tertúlies de TV3; i els partidaris de no anar mai amb cap filoconvergent o sospitós de tenir algún amic filoconvergent, aquests se’ls distingia per la seva estètica borroka, pantalons adidas de tres ratlles (Nike i altres no podien portar perquè era fer el joc al capitalisme), noies amb el cabell tallat a l’estil batasuno, grans aros a les orelles i bambes Quechua fetes per nens vietnamites. Alguns d’ells eren partidaris de crear una confluència d’esquerres amb En Comú Potser Podem (En CPP), partit que s’havia reunificat després de la travessia en el desert que va suposar perdre la majoria d’alcaldies, regidors, parlamentaris, diputats, i per tant subvencions; a més el seu principal líder, un conegut membre del moviment veïnal que sempre deia que ell havia corregut davant els grisos, anomenat Franco Revell, havia mort després d’explotar al haver engolit 10kg de callos. En CPP es va nodrir novament de joves universitaris de discurs radical i un conegut líder sindical que no havia treballat en la seva vida (com era tradició en els seus líders) i que feia cara d’enfadat sempre, a més de tots els funcionaris «comunistes» que havien endollat durant la seva època de govern i que amb la victòria de JUAV havien estat acomiadats.

Alguns comuns i cupaires de base van abraçar l’anarquisme, després d’arribar a la conclusió que amb tots els anys que portaven a les institucions els seus partits i moviments continuaven estant molt lluny dels seus objectius, de fet, més d’un va començar a militar a l’anarquisme insurreccional, cremant els cotxes (i bicicletes) dels dirigents dels seus ex-partits. L’anarquisme però també estava molt dividit, per una banda hi havia els partidaris de la insurrecció immediata i per l’altra els d’esperar a guanyar-se la simpatia de la població per fer la revolució. Dins els primers es trobaven diversos petits grups armats, el seu arsenal eren els encenedors i la gasolina, alguns a més realitzaven accions que els allunyaven de la simpatia de la resta de població com cremar cotxes i penjar un comunicat justificant l’atac dient que «es tracta d’una acció contra la tecnologia i per la defensa del medi ambient». Aquests grups eren desarticulats ràpidament per les forces de seguretat, ja que hi havien càmeres a cada cantonada i a més les empreses tecnològiques venien informació a la policia. De fet, l'estat l'únic que encara no havia privatitzat del tot eren els cossos repressius.

També hi havia anarquistes partidaris de col·laborar amb les altres forces d’esquerres, titllats de reformistes per altres anarquistes, partidaris de no ajuntar-se mai amb els comunistes i altres esquerranistes, ja que deien que després t’apunyalaven per l’esquena o que podies contraure un herpes mortal. Amb el tema de les punyalades tenien raó, tot i que no sempre era així, però a vegades i en segons quines circumstàncies s’hagués fet més força i a més els anarquistes s’haguessin visibilitzat més en comptes d’aïllar-se. La majoria d’anarquistes per això es passaven el dia discutint sobre si el pròxim àpat solidari havia de ser vegà o no, sobre el poliamor o la teoria Queer. Això si, van deixar de vestir de negre i anar amb caputxa i ronyonera perquè la policia els identificava massa ràpidament i la gent per culpa de la propaganda del govern contra el moviment, s’apartaven d’ells o els delataven. Això si, pel que fa el moviment insurreccionalista, continuaven fent els cartells tots de negre, amb encaputxats i containers cremant, per tal de diferenciar-se de l’anomenat anarquisme social.

La gent havia abandonat els sindicats majoritaris ja que estaven farts de la seva corrupció endèmica i que només servissin per endollar familiars i trepes. Els anarcosindicalistes havien d’actuar en la clandestinitat ja que diversos dels seus membres havien estat assassinats sense trobar-se els responsables i els seus locals assaltats per grups d’extrema dreta finançats pel govern. Així doncs, es dedicaven a la propaganda clandestina, al boicot i el sabotatge de les grans multinacionals i els centres de govern. Tot i haver realitzat alguna acció espectacular, el seu dany era insuficient per fer caure el sistema. A més estaven dividits en diverses faccions: La CGT de sempre que es reclamava anarcosindicalista tot i presentar-se a les eleccions sindicals; la CNT, la CNT-AIT (Autèntica) i la CNT (r) -reconstituïda, aquesta última es tractava d’un grup expulsat de la CNT-AIT catalano-balear l’any 1996 que contra tot pronòstic havia aconseguit sobreviure. La CNT (r) va proposar reunificar-se a la CNT sempre i quan els Comitè Regional d’aquesta li entregués un paper demanant perdó i signat amb la sang de tots els secretaris generals que havien passat per la CNT catalano-balear desde el 96, la CNT s’hi va negar ja que temia que després li anul·lessin tots els acords presos desde 96, es quedessin amb els locals i els hi demanessin més sang o el cap d’algun secretari. Un bon dia de l’any 2110, coincidint amb el segon centenari de la Confederació, un jove militant de la CNT (r) va trobar un document firmat per Buenaventura Durruti amb una sèrie de profecies que s’havien anat complint, entre elles la desfederació, el document deia que la única manera de reunificar la CNT era agafant el Secretari General de la CNT (r), ja que el sindicat estava en nom seu, els locals també, i a més custodiava els arxius de Salamanca, i lligar-lo al terra fent que formés una A circulada i obligant-lo a firmar la reunificació entre les dos CNT’s. Però Floreal, secretari de la CNT (r) va escoltar l’existència d’aquest document quan el jove militant ho va comentar en petit comitè després d’una assemblea, així que va posar a la venda els locals, es va emportar els documents de Salamanca i es va exiliar a Bielorússia on un petit grup de l’AIT li donava suport, també li donaven suport els desfederats de la CNT-AIT (autèntica) tenien les seves seus amagades i eren de molt difícil accés, per entrar-hi calia saber-se els Principis Tàctiques i Finalitats de l’anarcosindicalisme i de l’AIT, estaven situades a algunes zones de llevant i la Costa Daurada, dedicaven els seus esforços a tapar cartells de la CGT, tirar ous podrits a les seus de la CNT i CGT, penjar tweets contra el reformisme i enviar articles antireformistes infumables de centenars de pàgines a les webs confrainformatives. Així doncs, en el món anarcosindicalista tot continuava més o menys igual.

De comunistes n’hi havia de tota mena, alguns més socialdemòcrates, altres estalinistes que s’emmirallaven en Corea del Nord especialment en el tema de les orgies
d'Il Kim Sung, si eren obedients, el Partit Comunista dels Pobles d’Ibèria (PCPI) els hi pagava viatges gratis a Corea del Nord. A l’estat espanyol s’havia creat un grup terrorista anomenat Cenicero Luminoso (Cenicero perquè l’expresident Iglesias portava el pentinat de cendrer, ja que deia que així s’acostava al poble), es tractava d’un grup de fanàtics seguidors del defenestrat expresident Manolo Iglesias, anomenaven la seva ideologia Marxisme-Leninisme-Maoisme-Pensament Iglesias. El Cenicero Luminoso s’havia guanyat l’antipatia de tota la població ja que es dedicaven a assassinar aquell que portés ulleres, al considerar-lo burgès. Els trotskistes, eren uns 5000, dividits en 5000 partits diferents i repartits arreu del planeta, això si treien molts comunicats contra el capitalisme, l’estalinisme i l’infantilisme anarquista i dient que ells tenien la solució, tot citant a Trotsky.

El problema d’alguns d’aquests resistents era la seva actitud. A vegades preferien quedar-se en la comoditat del ghetto, criticar-ho tot i mirar per sobre els demés.
Alguns dels resistents, sobretot anarquistes, i altres que no s’anomenaven com a tal però que simpatitzaven amb les idees llibertàries, van marxar de les grans urbs i van intentar viure a algunes zones muntanyoses i aïllades que encara quedaven, pocs d’ells, van resistir als atacs dels diferents governs que contractaven a mercenaris que es dedicaven a emmetzinar les collites i cremar les seves cases.

Jove resistent anticivilització


Els extraterrestres

Els extraterrestres feia molt temps que ens havien descobert, uns 400 anys aproximadament. Vivien en un planeta llunyà, fora de la vial làctia, però la seva tecnologia era tan avançada que els permetia veure’ns des de casa seva. Una de les seves aficions durant les estones lliures que tenien, era observar el planeta terra, tot menjant crispetes mentre pensaven coses com: -Mira aquests imbècils! ja tornen a matar-se pel control dels recursos, mentre enganyen a la població amb propaganda nacionalista o religiosa. –Goita tu que en són de rucs! que tenen un planeta amb prou recursos per alimentar tota la població, i bona part d’ella passa gana, i a sobre encara llencen tunelades i tunelades de menjar. -Mira! aquests ja es tornen a disparar per un tros de terra.

Els extraterrestres no tenien cap interès en visitar la terra. Ells resolien els seus conflictes o realitzaven propostes i les executaven, mitjançant un sistema assembleari. Des dels barris, de cada barri anava un delegat a la reunió del municipi amb els acords previs de les respectiva assemblea. Per tal de realitzar projectes que afectaven a un territori més extens que el municipi, existia l’assemblea de delegats dels municipis. Hi havien diversos territoris, però no existia el concepte d’estat ni les fronteres, ni tan sols les fronteres econòmiques entre països rics i pobres, perquè no hi havia pobres. S’organitzaven totalment de baix a dalt, tots podien accedir a una educació, sanitat i mitjans de transports públics i gratuïts. Tot no era perfecte, a vegades hi havia gent egoista, insolidària, etc, amb aquest tipus de gent el pitjor càstig era la indiferència i el despreci de la resta de població i si això no funcionava se’ls conduïa a una illa allunyada de la civilització on es podien fer la punyeta entre ells.

L’onze de setembre del 2115 i Mart

La tercera Guerra Mundial havia començat el 22 d’octubre, quan els partidaris d’integrar-se a la U.E i a la OTAN, recolzats pels grups neonazis que havien assolit una forta presència en els últims anys, van enderrocar el govern ucraïnès del prosoviètic Raskolnikov, elegit en unes eleccions democràtiques netes, segons els observadors internacionals. Novorrussia, que feia un segle que es trobava sota control pro-rus, va respondre intentant invadir el territori ucraïnès. L’imperi soviètic recolzà aquest atac enviant tancs i soldats que a principis de setembre ja es trobaven a les portes de Kíev. L'11 de setembre la presidenta dels EUA, la demòcrata, Hitlery Climton, pressionada pel lobby armamentístic i saben que difícilment guanyaria novament les eleccions a causa dels casos de corrupció en què s’havia vist esquitxada, va decidir tirar la bomba atòmica sobre la ciutat prorussa de Donetsk, creient que així la Guerra acabaria ràpidament. Però l’orgullós de Putin II, va decidí respondre i va tirar la bomba atòmica sobre Nova York i Washington. Aquest fet va provocar la resposta dels EUA que va atacar amb la bomba les ciutats de Moscou i Sant Petersburg. D’un i altre costat es van llençar bombes a les principals ciutats d’ambdós països, i també dels seus respectius aliats.
Les conseqüències, apart dels milions de fiambres, van ser catastròfiques, la radiació es va estendre arreu del planeta. No tothom va morir, però la radiació va provocar la mutació dels escarbats, ara feien tres metres d’alt, eren molt més intel·ligents, i no en tenien prou amb la deixalla dels humans sinó que també devoraven els humans que quedaren a la terra. Els rics i les elits governamentals, van fugir en coets des de els seus refugis fins el planeta Mart, alguns ja feia anys que s’havien construït el seu xalet amb piscina.

A Mart els rics, es van reproduir ràpidament, s’havien emportat milers de negres perquè treballessin per ells, al principi treballaven en la construcció de les seves torres amb piscina, després realitzaven tot tipus de treball en condicions de semi-esclavitud: Tasques domèstiques, extracció de materials preciosos a les mines, construcció d’infraestructures,etc. En un miler d’anys la humanitat va esgotar pràcticament tots els recursos de Mart, i va haver de començar a buscar un nou planeta on establir-se. Afortunadament per la humanitat, però, un atac sorpresa dels escarbats fa ser repel·lit per un humà amb un insecticida, així els humans van descobrir que podien acabar amb els escarbats mitjançant insecticides, el problema que l’accés d’ús d’aquests, va provocar a provocar forats a l’atmosfera que havien creat els humans a Mart en semblança amb la de la terra. Així que les empreses d’insecticides van haver d’adaptar-se a les noves lleis que protegien l’atmosfera marciana i crear insecticides que respectessin el medi-ambient i alhora fossin eficaços eliminant escarbats. Després de 3 anys de guerra on les posicions no semblaven moure’s, els escarbats continuaven els seus atacs nocturns en cerca de deixalla tot i les pèrdues causades pels insecticides; es va realitzar la primera conferència entre els líders escarbats i humans, aquesta va acordar que Mart es dividiria en dues parts, una zona remota i no habitada per humans on hi viurien els escarbats, governats per un a sèrie de tecnocrates i científics i amb una economia estatal centralitzada; i la zona colonitzada pels humans, una democràcia liberal on els últims governants ultraliberals havien privatitzat tots els serveis públics. A canvi que els escarbats no anessin a cercar deixalla a la zona humana, els humans els hi enviaven les seves tones de deixalles a través d’un sistema de recollida pneumàtica d’escombraries que anava parar a un enorme abocador situat a la zona dels escarbats. Els escarbats estaven contents, ja que tenien un nou planeta on devorar deixalla, ja que la terra se’ls hi havia començat a quedar petita i a més podien «conviure» i alimentar-se gràcies a les deixalles dels humans, i els humans estaven contents perquè els escarbats reduïen la quantitat de deixalla que tiraven. I tots van viure contents i feliços, sense arribar a abraçar-se ni menjar anissos, però en pau i tranquil·litat.

divendres, 21 de juliol de 2017

El Kevin va al gimnàs

Com cada matí abans de la dura jornada laboral a l'oficina, en Kevin realitzava el seu ritual dedicat al que més estimava d’aquest món, ell mateix. Començava amb un centenar d’abdominals mentre escoltava els 40 Principales. Un cop a la dutxa, utilitzava un gel activat per 40 aigua, després un sabó corporal d’avena netejador de porus i per a la cara, un gel exfoliant. Després de tot aquest procés s’aplicava una mascareta facial de farigola, per acabar es posava per tot el cos una crema hidratant que li havien fet a la farmàcia. Mentre es mirava al mirall i realitzava el seu procés d'auto motivació, tot picant-se les mans contra la cara i anava cridant: Has nascut per a guanyar! Ets un llop! Just abans de marxar es bevia dos batuts de color florescent, que semblava més aviat alguna classe de producte químic per alguna màquina, amb tres clares d’ou, que l'ajudaven a mantenir el volum, o això li deia el seu entrenador personal. A vegades s’havia deixat posada la mascareta de la cara, fet que havia provocat els crits de la veïna de baix que aquella hora escombrava el portal de casa. 

Un cop acabat el ritual, agafava el seu Audi R8 i es dirigia al Club Natació. Tot i que el Club estava a deu minuts caminant, li agradava aparcar davant la porta (a aquella hora hi havia molt d’aparcament) i mostrar el seu cotxe i el seu cutis brillant a tots els usuaris i sobretot a les usuàries. Normalment primer anava a la piscina, on realitza unes dues-centes sèries i després anava a la sala de peses a fornir especialment els abdominals, pectorals i bíceps. Però aquest cop va decidir canviar d’hàbits i començar per la sala de musculació. Cada vegada havia augmentat més les peses que ficava a les màquines. A la de pectorals, les posava totes i la gent que hi havia el 41 gimnàs es girava al escoltar els seus gemecs guturals provocats per l’esforç de voler ser un triomfador (o un fucker, com deia ell). També es giraven les noies, -és normal que els triomfadors cridem l’atenció, som l’enveja dels gimnasos- pensava. Aquell dia però, potser es va passar amb les màquines, normalment hi estava quaranta cinc minuts però aquesta vegada havia fet exercici sense parar durant unes dues hores, posant les màquines així com el seu cos al límit. 



Al baixar cap als vestidors notava que li costava moure els braços i les cames, a més, aquestes li feien tan de mal que fins i tot  pujar un esglaó s'havia convertit en un suplici. Tot i això va decidir anar a fer unes piscines, més que res perquè el socorrista veiés el cos que ell mai tindria. Al arribar-hi li va estranyar que dos nois comencessin a riure’s d’ell i a assenyalar-li la zona de l’entrecuix. No en va fer gaire cas, només els va mirar amb cara de males puces –la que ja tenia de naixement- i els nois van parar de riure en sec, almenys davant seu, perquè per darrere no el deixaven d’assenyalar i fer mofes. Però després, un grup de nens va tornar a riure’s d’ell i li van fer la traveta per darrere. L’impacte va ser molt dur ja que no duia banyador i tampoc va poder posar cap mà per protegir-se de la patacada. El nens van córrer cap als vestuaris i el socorrista va córrer cap en Kevin, cridant: -Però què fas sense banyador, animal! En Kevin es va reincorporar ràpidament, però va relliscar i va caure a la piscina. L’abús de peses a les màquines del gimnàs li havien provocat la impossibilitat de moure els braços i les cames, era com si una roca de 100kg i 1,85m hagués caigut al mig de la piscina. Amb molt d’esforç podia moure’s una mica però no el suficient per poder treure el cap per respirar prou-te estona. El socorrista es va treure la roba per rescatar-lo, però tot d’una, es va quedar quiet, va mirar al seu voltant i va pensar diverses coses: «Per començar, no queda ningú a la piscina, a més aquest paio que s’ha enfonsat era un sobrat de la vida que feia fora a les velletes i els nens que anaven pel mateix carril a base de puntades de peu. I per últim sempre em mirava malament i se’n reia de mi per sota el nas. És a dir, si la palma hi haurà més bon ambient al Club i segurament el món serà un lloc millor». Així doncs, va decidir amb tota la calma del món, esperar-se cinc minuts abans de rescatar-lo. Es va encendre un cigarret i va observar com el cos inert s'enfonsava mentre anava vigilant que no entrés ningú.

diumenge, 15 de gener de 2017

Recomanació de sèries

American Horror History (Temporada 1 i 2): (La última on apareix Lady Gaga, és dolentíssima i la del circ -Temporada 4- és per passar l'estona).


1.) Murder House: Després de diverses desgràcies familiars el matrimoni de Ben i Viven es traslladen a una àntiga casa de Los Angeles que amaga un obscur passat. Desde el principi es comencen a produïr uns fets estranys, com el fet de que Moira, la dona gran que treballa de minyona a la casa, és vista per Ben com una atractiva noia jove.


2.) Asylum: Té lloc en el manicomi Briacliff, antic centre de tuberculosos que és comprat per l'església catòlica. Allà hi és enviat Kit Walker que treballa a una estació de gas i és acusat d'haver matat la seva dona, confós per un assassí en sèrie. El manicomi és portat per una monja despòtica, la germana Jude (Jessica Lange) i hi treballa un estrany doctor que realitza tot tipus d'experiments amb els malalts. La periodista Lana Winters intentarà esbrinar què està passant de veritat allà dins.  



Black Mirror: Molt bona sèrie per filosofar sobre què poden comportar els avenços tecnològics i l'ús ètic d'aquests (accepta el primer capítol de la primera temporada que tracta més de la política com a circ i l'ús dels mitjans de masses pel morbo de la població). Té dues temporades, la última es va estrenar fa poc i cada capítol té un argument diferent, o sigui que és igual l'ordre en que es mirin.  

Black Sails: Basada passats vint anys de la novela de Stevenson "L'illa del tresor". Es tracta d'una sèrie d'aventures de pirates amb molta acció. El capità Flint i el jove John Silver, persegueixen un vaixell on se suposa que hi ha un gran tresor. Durant el seu viatge, passarant un temps a l'illa de Nassau, un indret plegat de lladres, prostitutes, traficants i timadors on hi reina la llei del més fort, i on Flint i la seva tripulació buscarant guanyar-se la vida amb els mitjans que siguin.


Bona sèrie si el que es vol és passar una estona d'aventures i acció, tracta els tema dels pirates de forma bastant realista.


Braindead: Es tracta d'una sèrie de comèdia amb tocs de Thriller. D'un meteorit surten uns petits éssers que s'introdueixen al cap dels polítics de Washington, els hi mengen el cervell i controlen totes les seves accions. Una jove que treballa pel seu germà congresista descobreix com aquests alienígenes es volen fer amb el control del govern d'EUA o potser el que volen és convertir a republicans i demòcrates en fonamentalistes i que es matin entre ells mentre van prenent el control de la terra?


Breaking Bad: Walter White és un professor de química frustrat al qual li diagnostiquen un càncer terminal. Teòricament per deixar la seva família en bona posició econòmica, monta un laboratori de metanfetamines amb un antic i problemàtic alumne, Jesse Pinkman. A mesura que va avançant la sèrie, Walter Wine disfruta cada vegada més de les situacions límit i del seu nou estil de vida, traient el psicòpata que tenia amagat. 



Com a altres sèries com ara House, és curiosa l'admiració que sent tanta gent per personatges principals psicòpates, segurament que és a causa del "morbo" pel que poden arribar a fer aquests a causa de la seva falta d'empatia.


Daredevil: Sèrie de drama i acció, basada en el còmic de Marvel. Matt Murdock és un advocat que va perdre la vista en un accident quan era petit al caure-li uns barrils de productes químics als ulls. Aquest accident tot i deixar-lo cec li ha donat una sèrie de poders sobrenaturals, ampliant-li altres sentits com l'oïde i el tacte. Matt Murdock de dia treballa d'advocat i per la nit es transforma en Dardevil per tal de caçar els criminals que ronden per la ciutat. 

No és la típica sèrie del superheroi perfecte, aquí Dardevil apart dels seus problemes personals, també és ferit pels seus enemics.


Hannibal: Thriller i drama psicològic amb una posada d'escena mística i perturbadora, gran paper de l'actor Mads Mikkelsen (Hannibal) Will Graham treballa al FBI investigant assassinats, té una gran capacitat per endinsar-se a la ment dels psicòpates i entendre les seves motivacions. El psiquiatra Dr. Hannibal Lecter, l'ajudarà a descobrir els assassinats més complexes, o potser no...



Peaky Blinders: La banda dels Peaky Blinders situada a la Birmingham (Regne Unit) industrial dels anys 20, domina els baixos fons mitjançant l'aposta il·legal de carreres de cavalls i les extorsions. Thomas Shelby (Cilian Murphy), després de tornar de la Guerra, haurà de comandar la seva família i banda. Es retroba amb el seu millor amic, convertit en líder comunista i nòvio de la seva germana, amb el seu germà un violent alcohòlic i amb els problemes que també li dóna el nou cap de la policia arribat recenment de Belfast per recuperar un carregament d'armes robat, que vol eliminar la delinquència, l'IRA i els comunistes amb mètodes expeditius.



Sons of Anarchy: La sèrie tracta els problemes d' un club de moters anomenats "Sons of Anarchy" amb seu a Charming (California). El protagonista és el jove Jackson "Jax" Teller, vicepresident de la banda i fill d'un dels difunts fundadors i adoptat pel president Clay Morrow que es va casar amb la seva mare al quedar-se viuda. La seva activitat delictiva va creixent i van augmentant el seu radi d'influència arreu d'EUA i fins i tot a Irlanda. Les seves activitats delictives els hi donaran nombrosos problemes, fet que Jax dubti de continuar les activitats criminals i vulgui retornar als orígens del club, el problema és si podrà.

Stranger Things: Sèrie de misteri ambientada en un petit poble d'Indiana (EUA) durant els anys 80. En aquest poble i comencen a succeïr esdeveniments estranys, alhora que hi té lloc el "Projecte Motauk", un projecte secret del govern d'EUA per tal de desenvolupar tècniques de guerra psicològica (context de la Guerra Freda). Un nen desapareix de cop i els rastres indiquen que a darrere hi ha la base d'experiments del govern, apareix una nena estranya i una sèrie de fets sobrenaturals. La sèrie ambientada als anys 80, té nombroses picades d'ullet a les pel·lícules dels 70 i 80 com Cuenta conmigo, Los Gonnies, E.T o Super
8.




The Man in the High Castle: Basada en la novela de Philip K.Dick del mateix nom. L'Alemanya nazi i el Japó guanyen la II Guerra Mundial i ocupen els EUA, la Costa Est és controlada pels nazis (més avançats tecnològicament que els japonesos) i la oest pels japonesos, la regió central és territori neutral on s'hi acostumen a amagar criminals i dissidents. Els pocs jueus supervivents s'amaguen sota falses identitats. Hitler es troba en un estat d'envelliment i es busca un successor, mentrestant els japonesos aprofiten per intentar guanyar influència. 




Utopia: Un petit grup de desconeguts queden per internet ja que han aconseguit informació d'un manuscrit del còmic "The Utopia Experiments" que pot preveure un gran desastre per la humanitat. Seran perseguits per una organització anomenada "The Network", que vol evitar que accedeixin a més informació sobre el manuscrit. Hauran de desxifrar el significat d'aquest manuscrit s'hi volen evitar l'aniquilació de gran part de la humanitat.

Dibuixos animats: 

Kevin Spencer: Tracta les aventures de Kevin, un nen addicte al xarop i que té com a únic amic un ànec imaginari. La seva mare es trinca a tot el poble i el seu pare és un delinqüent habitual i alcohòlic. Els dibuixos estan molt mal fets (expressament), més "cutres" que South Park. Kevin Spencer és una sèrie políticament incorrecte on surt el pitjor d'una família i societat, amb molts insults, violència i molt humor negre.

Padre de Família: La sèrie plena d'humor negre, tracta de la vida de Peter Griffin i la seva família. Peter és irresponsable, "liante" i li agrada la festa; al contrari que Lois, la seva dona. Tenen tres fills: Chris un adolescent "lent", Megan una adolescent amb problemes d'integració a l'escola i Stewe, un bebè malvat. També tenen un gos, Brian, que parla i és molt intel·ligent. 

South Park

Altres: 

La memòria dels Cargol:  De les millors o la millor sèrie catalana que ha combinat els fets històrics amb l'humor. Tracta dels setcents anys d'història de la família Cargol i els fets històrics que es van produïnt a cada època.

L'escurçó Negre

dimarts, 20 de desembre de 2016

Parlem de feminisme

Què és per mi el feminisme? Doncs el moviment que busca la igualtat d'oportunitats entre dones i homes. Igualtat per accedir a una feina digne, igualtat per poder decidir sobre el propi cos, igualtat per poder compaginar treball domèstic i feina, igualtat salarial,etc. El feminisme lluita contra la societat masclista en la que vivim que relega les dones a una situació de subordinació respecte els homes. La ideologia patriarcal és presentada com quelcom natural, educant desde ben petits per exemple que les nenes han de jugar a realitzar tasques de la llars o a nines i els homes a cotxes, batalles, etc.



El feminisme rebutja l’andropocentrisme, que seria l’estudi des de un punt de vista únicament masculí i l’ús dels resultats com a vàlids per fer una generalització i aplicar-los a totes les persones, tant homes com dones. Cal tenir en compte que fins ben entrat el segle XX la majoria d’investigadors eren homes i els estudis anaven destinats exclusivament a aquests. Això no només afectava l’àmbit científic, sinó que el domini dels homes també es donava en nombrosos àmbits: literari, mitjans de comunicació, ensenyament i material educatiu, administració pública, justícia, sanitat,etc. Aquest domini de la producció intel·lectual per part dels homes blancs, heterosexuals i amb un bon nivell econòmic, també afectava altres àmbits, marginant o relegant a altres ètnies, sexes i tendències sexuals o classes socials.

Què no és feminisme? 

El "feminisme" del poder: Voler fer creure que hi ha més igualtat entre homes i dones perquè aquestes ocupen càrrecs d’empreses o gestionen càrrecs polítics. Per mi que una dona sigui presidenta de tal multinacional que continua contaminant el planeta i pagant una misèria als seus treballadors, no és cap avenç. Tampoc que una dona sigui presidenta de tal país i realitzi polítiques antisocials. Ens volen vendre que això és feminisme, el fet que els càrrecs de poder el portin dones, no significa que ho faran millor. El problema és el poder, no canviar de sexe qui ocupa aquest poder per camuflar-lo i fer-lo més amable. Hillary Clinton pel fet de ser dona no deixa de ser una psicòpata ferma defensora de les intervencions militars a Líbia i Síria (i amb això no estic dient que Trump sigui millor).
Hi ha la llegenda de que les dones són més sensibles que els homes, també més dialogants, i que per tant si governessin s'acabarien els conflictes i les guerres. Això és mentida, el filldeputisme (perdó per utilitzar aquest terme sexista, antropocèntric, falocèntric, feixista,etc), el poden portar a terme tant dones com homes, el que passa és que les dones se les ha relegat a un segon pla i han tingut molt menys accés als càrrecs de poder. Però vaja, que el % de cabronisme en el sexe femení estic segur que és similar al sexe masculí.

El feminisme de postureo: Igual com molts altres postureos, vaja. Doncs els i les que van de feministes (i a  vegades ultrafeministes), portant samarretes contra la opressió patriarcal, parlant tot el dia en femení, fent discursos feministes tot el dia,etc. Després dins aquest grup hi ha les que diuen que tots els homes som iguals: una tita amb potes sense cervell; que només pensem amb la polla; que som uns violadors potencials; que només sabem parlar de cotxes, futbol i dones,etc. El curiós després, és veure com algunes d'aquestes ""feministes"" es deixen trepitjar per la seva parella o grapejar per un babós. Però com he dit el principi, això passa amb molts -ismes, gent que et fa un discurs esquerranista de la hòstia i porta samarretes amb la falç i el martell i només han vist treballadors a la peli de Novecento i quan van amb el tren cap a la Universitat i passen per un polígon industrial. O gent que es pensa que l'anarquisme és drogar-se, pixar-se per les parets, escriure tot amb K i anar amb pintes "diferents" a la resta de mortals. I això no fa, o no hauria de fer que deixin de ser legítimes i justes les demandes del feminisme, dels drets laborals o la crítica al poder polític-econòmic.


El feminisme no és el mateix que el masclisme

Hi ha alguns imbècils que diuen que el feminisme és igual que el masclisme, doncs no, no té res a veure. El feminisme vol la igualtat d'oportunitats (no que siguem iguals, ja que som diferents) entre homes i dones i el masclisme la submissió de la dona. Que hi hagi dones que s’anomenin feministes i hagin dit alguna animalada com per exemple que tots els homes s’han de matar, doncs no vol dir que totes les feministes pensin igual ni que ser feminista hagi deixat de tenir sentit. De gilipollades en diem tant homes com dones, o bé perquè som gilipolles o perquè ens ha passat alguna cosa que ha provocat que ens indignem tant que acabem dient alguna gilipollada. Per exemple, si una dona surt de festa i torna a casa sola, i ja li ha passat més d'una vegada que la segueixi algún home, doncs trobo bastant normal que pensi que bona part dels homes són uns assetjadors, o encara més fàcil, si una noia surt de festa a una discoteca i hi ha un bon grapat d'homes babejant al seu voltant, doncs trobo bastant normal que pensi que molts homes són uns babosos.

És com aquests antifeministes que utilitzen com a "argument" les denúncies falses per maltractament, per dir que moltes o la majoria de denúncies que realitzen les dones contra els homes són falses (1). Que hi hagi denúncies falses, no treu que no hi hagi violència masclista, cada dos per tres estan pelant dones (2) A veure... doncs no és el mateix anar sol pel carrer a les tantes de la nit sent home que sent dona, sent dona et pot sortir un tarat que vulgui abusar de tu, sent home és bastant complicat que una dona acabi abusant de tu o violant-te. Només cal veure com s’utilitza el cos de la dona en molts anuncis, com a objecte sexual, com un producte més. Això vol dir que tots els homes som uns violadors? No, però si que estem en una societat masclista on molts homes es creuen amb el dret de fer el que vulguin amb el cos de les dones. O quan es parla de prostitució i es diu que les prostitutes ho fan perquè volen, perquè cobren més, doncs això és el cas d’algunes, i la solució no és dir: -Ah, com que ho fan perquè volen, doncs que continuïn. Sinó donar alternatives laborals no només a les dones que ho fan per obligació a través de màfies (la majoria), sinó també a les que diuen que ho fan perquè volen. L'abolició de la prostitució no s’aconsegueix d’un dia per l’altra, si hi ha prostitutes (a part de les que ho fan obligades), és perquè hi ha una demanda, per tant també passa perquè des de petits els homes no vegin una dona com un producte més i se’n vagin de putes com aquell qui se’n va a jugar a la petanca. Amb la legalització segurament es millorarien les condicions higèniques i laborals, però no s’acabaria amb els abusos, maltractaments ni tan sols amb les màfies; pels clients parlar de legalització i quedar-se tan ample és el més fàcil, de la mateixa manera que pot interessar a les prostitutes més privilegiades, però si més enllà de la legalització no s’intenta canviar l’educació, la publicitat, etc el problema de que es vegi el cos d’una dona com un producte a utilitzar, seguirà. Això és com els que diuen que canviant el sistema econòmic per un de més just, s'acabaria amb el masclisme, doncs no, el masclisme és un problema de tradicions, cultural, d'educació i canviant el sistema econòmic sense canviar el demés, el masclisme continuaria.

Tornant al tema de la teoria feminista, hi ha un tema interessant que tracta el feminisme a partir dels anys 70, el gènere. Aquest fa èmfasi en les múltiples identitats, donant pas més endavant a la teoria Queer (que no explicaré, perquè és un tema llarg i complicat que donaria per un altre text). El feminisme no únicament va qüestionar la construcció dels rols femenins, sinó també la masculinitat, en que s’atorguen una sèrie de rols a l’home com el ser fort, valent, insensible, sense emocions; lluitant per una masculinitat que permeti mostrar les emocions, la delicadesa, la tendresa i les cures. No sé si us ha passat mai a vosaltres, però jo més d’una vegada he intentat amagar que estava trist o plorant, i ho he fet "inconscientment", però si ho penso després ha sigut perquè en aquesta societat un home trist o plorant es veu com un home dèbil. 

Una cosa que si que no estic d’acord de certa part del feminisme actual, és el parlar en femení, per segons elles visibilitzar les dones i no utilitzar un llenguatge patriarcal. El tema està en que una paraula sigui en masculí no significa que tingui sexe masculí, el mateix passa amb el femení. Puc entendre que si per exemple en un article periodístic es parla d’un congrés de cardiòlegs on la meitat són dones, doncs es pugi parlar dels i les cardiòlogues, per tal de no invisibilitzar les dones. Ara bé, em sembla innecessari i inútil parlar en femení com fan alguns (per exemple l’esquerra independentista ho té molt interioritzat), però cadascú sabrà, mentre a mi no m’hi obliguin, rai. Per mi l’important és que independenment que una persona parli en femení o no, s'intenti comportar conseqüenment com pensa. 

D’una cosa que es queixen alguns, és de que hi ha feministes que es reuneixen sense acceptar homes. Doncs a mi no em sembla malament, pot tenir l’explicació per exemple que hagin viscut una experiència comuna com una situació incòmode amb algun home, assetjament, violació, o simplement que comparteixen preocupacions i es sentin més còmodes parlant entre dones. Sobre les manifestacions sense homes si que ho veig ja més problemàtic, perquè no veig perquè un home no pugui solidaritzar-se, però és la seva decisió i tampoc veig que sigui cap trauma ja que no totes les manifestacions feministes són només per a dones.

____________________________________________________________________________

(1) "De las casi 130.000 denuncias por violencia de género registradas en 2015 solo dos fueron falsas" Observatorioviolencia.org. 12/09/2016 <http://observatorioviolencia.org/de-las-casi-130-000-denuncias-por-violencia-de-genero-registradas-en-2015-solo-dos-fueron-falsas/>

(2) "Tres mujeres muertas por violencia machista en 48 horas". El Mundo, Sociedad. AgenciasNatalia Puga. 18/12/2016 <http://www.elmundo.es/sociedad/2016/12/18/5856a4e346163f020a8b4665.html>

"Mujeres asesinadas en España por violencia machista". IBASQUE.COM. <http://ibasque.com/mujeres-muertas-en-espana-por-violencia-machista/>